Les primeres referències d’aquest lloc on vivim, el poble de Santa Eugènia de Ter, daten de l’any 988. Un poble de pagesos fonamentalment fins que va arribar la revolució industrial i es van anar convertint en obrers de la fabrica tèxtil de la Marfà (1819-2000). Santa Eugènia ha estat al llarg del segle XX en poble acollidor de treballadors/res. A mitjans del segle de l’emigració provinent de la resta de l’Estat i a finals del mateix de diversos països i continents. Fugint tots plegats de situacions de misèria i oblit, generades per governants i patrons sense escrúpols.

Santa Eugènia de Ter va ser un poble amb Ajuntament propi que va ser annexionat l’any 1963 (ara fa 55 anys) per l’Ajuntament de Girona, provocant la desnaturalització i la pèrdua identitària dels seus habitants. Aquesta annexió va comportar a més la destrucció del patrimoni cultural i de les estructures de govern pròpies. Es va dissoldre l’Ajuntament “por real decreto” amb l’oposició de tots els regidors i alcalde com així consta a la darrera acta del darrer Ple Municipal de l’Ajuntament de Santa Eugènia de Ter (26 de juny de 1963).

Van anar caient cases, carrers històrics i culminant l’any 1968 amb l’enderrocament de l’emblemàtic Pont del Dimoni. Però l’any 1975 ja es va constituir l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter.

UNA MOLT ACTIVA ASSOCIACIÓ DE VEÏNS (AV)

El 1975 es va crear l’AV, una organització que inicialment va centrar els seus esforços en la recuperació de la identitat de l’antic poble, però que finalment va acabar actuant com una mena d’Ajuntament a l’ombra, una institució sense vara però amb un rol fonamental en la defensa del bé públic en aquells anys incerts de la Transició. Hi havia realment qüestions importants per les quals aixecar la bandera de la mobilització: repetides agressions al patrimoni, la profanació del Cementiri, l’amenaça d’enderrocar Can Ninetes, el dèficit d’infraestructures fins al límit que l’equip de bàsquet havia de jugar a la plaça de la Garrotxa, disputant-se l’espai amb els cotxes que l’ocupaven com a aparcament. O la manca de voreres, enllumenat, llars d’infants, zones verdes i locals socials. D’altra banda, les clavegueres estaven obsoletes i els centres sanitaris inexistents…

Hi havia molt, gairebé tot, per reivindicar. I es va comptar amb la implicació de tot un poble que s’havia convertit en el barri més densament poblat de Girona; l’any 1986 hi vivien entre 6 i 7 mil habitants, 12 mil si s’hi afegeix Can Gibert del Pla.

“Només els pobles que recorden llur passat -es podia llegir en una de les editorials del diari eldimoni.com- poden mirar el futur amb optimisme. L’Ajuntament de Santa Eugènia era una realitat ara fa 55 anys. A una col·lectivitat li calen eines pròpies per desenvolupar els seu protagonisme dins la història, per resoldre els problemes que es plantegen, per administrar els seus béns, per imaginar el seu futur”. [Pau Lanao, Carme Vinyoles i Josep Maria Coromines]

SANTA EUGÈNIA DE TER

A partir del 1975, l’AV no ha deixat de defensar el seu poble i sobretot no ha deixat d’estimar-lo malgrat les moltes deficiències i problemes que es van trobant al llarg del temps.

Es va anar recuperant la masia de Can Ninetes, la fàbrica Marfà, es va aconseguir després de molts anys de reivindicació del pavelló esportiu de Santa Eugènia i des el mateix dia del seu enderrocament (1968) es va demanar la reconstrucció del Pont del Dimoni, el més gran símbol identitari del poble de Santa Eugènia de Ter.

LA MEVA EXPERIÈNCIA

Vaig arribar fa 18 anys a aquest poble buscant el meu racó, on poder ser feliços tota la família, on poder trobar un futur il·lusionant, on educar els meus fills en els valors de la tolerància i la solidaritat, on poder desenvolupar les nostres inquietuds socials, on poder sentir-nos acollits i partícips de la identitat del poble. Haig de dir amb sinceritat que la realitat ha superat amb escreix aquestes expectatives.

Acabava d’iniciar-se el Pla Educació i Convivència (PEiC), entorn de l’any 2000, com a iniciativa de les AMPAs de les escoles del poble. Una gran eina per millorar el nivell educatiu i cultural dels nostres fills i filles. En aquest moment molts ens vam anar integrar a treballar en les diferents AMPAs. La recordada regidora d’Educació i Solidaritat Núria Terés, veïna de Santa Eugènia i eugenial, des del govern tripartit municipal li va donar sentit a la política educativa des de l’Ajuntament de Girona cap al poble de Santa Eugènia.

Després moltes persones il·lusionades de la mateixa AV i de les diferents entitats que anàvem sorgint van anar afrontant i aconseguint diferents reptes:

El segon pavelló esportiu, el del Montfalgars
La Biblioteca familiar escolar Monfollet, oberta al barri
La urbanització del Parc Núria Terés
La urbanització de les pistes de la petanca de la plaça del Barco
La cogestió de Can Ninetes i l’autogestió de l’Ateneu Eugenienc
La recuperació del Club Sant Jordi a través d’un conveni de la Mancomunitat amb la Fundació de La Pedrera per obrir l’Espai Social, després que Caixa de Catalunya fes fora els avis i àvies del club
La obertura del Casal de la Gent Gran, per part de l’Ajuntament, gràcies a la pressió de totes i tots
Els diferents projectes educatius i comunitaris en el marc del PEiC

I deixo per al final el Pont del Dimoni, llargament reivindicat i del que finalment es va iniciar la seva reconstrucció el passat 28 de març d’aquest any (nou mesos) per la perseverança dels veïns i veïnes, associacions i entitats del poble i de Girona i -finalment- per la voluntat política decidida del llavors alcalde de Girona, el Sr. Carles Puigdemont, i la seva regidora al poble de Santa Eugènia·Can Gibert, l’actual alcaldessa, la Sra. Marta Madrenas.

No menciono el Pla de Barris (2013): una injecció de 14 milions d’euros, mal gestionats, amb projectes no consensuats amb els veïns, amb prioritats inventades… Van estar uns diners mal aprofitats.

Però darrera d’aquests assoliments hi havia una xarxa de entitats i associacions, col·lectius i persones individuals que anàvem construint el nostre futur. L’AV ha promogut darrerament i recolzat diferents noves associacions com el Banc del Temps Pont del Dimoni, la Colla Gegantera, el Col·lectiu d’Artistes Eugenials, la Colla de Dimonis del Ter, la Vocalia de la Família… que conjuntament amb les altres entitats ja existents al poble van conformar la Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert.

SANTA EUGÈNIA, POBLE ORGANITZAT AMB DIFERENTS ENTITATS, ASSOCS. i COL·LECTIUS

Assoc. de la Gent Gran de Santa Eugènia de Ter; Assoc. de motos Dimonis de Santa Eugènia; PES/Parròquia/Centres Oberts/Espai Jove; CESET (Club Esportiu Santa Eugènia de Ter); Club d’Escacs Santa Eugènia; Club de Futbol de Santa Eugènia i de Can Gibert; AMPAs de primària i de l’Institut; Assocs. de Ghana, Senegal (Casumai), Hondures, Nigèria, Argentina, Bolívia, Dones de Guinea, Colòmbia…

Assoc. culturals i/o esportives com Papaya Jam; Assoc. Cultural Cubana; Assoc. Esportiva Tolosella; Club Infantil i Juvenil de Santa Eugènia; Petanca Social Plaça del Barco; TdSET (Teatre de Santa Eugènia de Ter); Colla Gegantera de Santa Eugènia de Ter; Colla de Dimonis del Ter; Jove Orquestra Eugenial; Espai Antiracista; PAH Gironès (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca); Banc del Temps Pont del Dimoni; periòdic-e eldimoni.com; Horta Comunitària; Siraj; Ateneu Eugenienc; Col·lectiu de solidaritat amb la lluita popular del Rift; Col·lectiu Les elèctriques ens roben…

El que ens uneix a tots/totes són les intencionalitats socials de les nostres activitats i projectes. Ens interessa posar en contacte els veïns i veïnes per establir ponts entre cultures, generacions, sexes…

Però sobretot ens interessa garantir els drets dels nostres veïns i veïnes. Ja no volem parlar més d’immigrants ni de projectes interculturals: tots som ciutadans, veïns i veïnes de Santa Eugènia.

Dret a l’habitatge
Dret als subministraments bàsics
Dret a la cultura i l’oci (no de pandereta, sinó la cultura amb majúscules)
Dret a l’educació i sanitat públiques
Dret a un treball digne
Drets polítics (que puguin votar tots els veïns i veïnes i poder ser electes si es dona el cas)
Dret a una informació objectiva

En els darrers anys hem aconseguit algunes coses, hem avançat però està costant tant! Cada pas endavant a vegades significa dos enrere. Es desdibuixen projectes com els del PEiC, la cogestió, les escoles integradores…

No podem descentralitzar l’acció de l’Ajuntament de Girona, tenim la sensació que tot es decideix en els despatxos de la plaça del Vi. No ens sentim partícips de les decisions sobre el nostre poble i el seu futur. No ens sentim escoltats. Quan som escoltats i consultats, les conclusions no són vinculants. Les diferents formacions polítiques es fan més presents quan es l’hora del vot.

Crec que aquesta democràcia sorgida de la Transició no està resultant una democràcia participativa. Crec que és el moment de donar un pas endavant per fer evolucionar la democràcia, sinó morirà per si mateixa. Crec que cada entitat i associació per separat no aconseguirà els objectius del nostre poble.

Demano la constitució d’un Consell del Poble de Santa Eugènia de Ter format per les entitats i associacions conjuntament amb l’Ajuntament de Girona per debatre i escollir els projectes, disposar d’un pressupost propi equilibrant que tingui en compte les balances fiscals Santa Eugènia/Girona. Ja no ens serveixen les subvencions o les assignacions dels pressupostos participats, són com almoines, que hem de justificar i gestionar cada dia amb més esforç i treball. En definitiva, es tracta de participar i gestionar, no només participar. Es tracta de gestionar decisions consensuades amb caràcter vinculant. El primer pas seria constituir un Consell de Barri/Poble.

Amb el Consell de Barri/Poble s’anirien posant les bases per constituir una futura ENTITAT MUNICIPAL DESCENTRALITZADA (EMD) DE SANTA EUGÈNIA·CAN GIBERT.

Pot semblar utòpic, però també es deia que mai es reconstruiria el Pont del Dimoni. Per arribar a aquesta fita de participació, gestió i democràcia hem d’organitzar-nos i participar molt més. Però també voluntat decidida de les diferents organitzacions polítiques.

Volem que les decisions es prenguin des de la representació del poble, que són les que més coneixen els problemes i necessitats. Ens apuntem al dret de decidir, tant present avui dia.

Finalment

Un gran reconeixement als que estimant aquest poble l’han fet avançar, han fet cada dia ens hi sentim més a gust, en definitiu ens sentim poble i l’estimen perquè és el nostre, no perquè sigui el millor del món.

Penso en tot aquests veïns i veïnes, organitzats en diferents entitats o individualment, fan possible les diferents festes populars (castanyada, calçotada, feria d’abril, correfoc, revetlla, festa de fi d’any, trobada gegantera (que ha donat a conèixer el nostre poble per tot Catalunya i França), festa major, colònies, casals, viatges culturals, tallers, teatre, carnestoltes, cavalcada de reis…

També un record agraït al nostre portaveu informatiu eldimoni.com i al desaparegut mitjà radiofònic gironí Fem Girona, que sempre ens va donar veu a la seva emissora.

Aquestes activitats porten inexorablement a la convivència i a la cohesió social, sempre que paral·lelament anem garantint els drets dels nostres veïns.

Queda molta feina per fer però darrerament no trobem les respostes als 18 punts que es van presentar a l’Ajuntament de Girona -aviat farà dos anys- per part de la Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert: lluita decidida contra la pobresa, dinamització i manteniment dels espais públics, prioritzar els projectes per a joves, polítiques decidides per recolzar el comerç del nostre poble, recuperar les polítiques educatives, compromís per la cohesió social, protecció de les hortes…

Exigim participar per gestionar i donar solucions a les diferents problemàtiques del nostre poble.

I no podíem oblidar-nos dels bons ciutadans que estan pagant la seva generositat i entrega al seu poble amb la presó i l’exili. Em refereixo als presos polítics i represaliats al Rift i a Catalunya. Al nostre poble tenim molts veïns i veïnes provinents del Rift al Marroc i coneixem de primera mà com intenten liquidar tot un poble lluitador. I vergonya ens hauria de fer que en un país democràtic modern (?) com Espanya seguim tenint presos polítics com en les pitjors dictadures del món amb dictadors i reis tirans i opressors com el rei marroquí Mohammed VI.

He de confessar que, darrerament, no trobava mai el moment de llegir-lo, no sé què ho fa, però cada vegada tinc menys temps de fer coses, i això que també n’he anat deixant algunes de les que des de la jubilació anava fent, tot i així el dia se’m fa curt, deu ser perquè els reflexos, com altres sentits, també curtegen, per tant us en demano disculpes. No puc deixar de pensar que és ben curiós que ara que un dels vostres grans objectius s’ha dut a terme, com era el de veure reconstruït i recol·locat el pont que dona nom a la vostra revista, hàgiu decidit plegar; a menys que sigui per la satisfacció de veure la feina feta, ja que us n’ha donat molta, la seva consecució. Gairebé tanta com el TAV, això que, en el vostre cas, no depenia de Madrid.

Bé! Permeteu que us feliciti, en nom propi, i com a veí del barri de la Devesa-Güell, per la gran feina feta. Molta gent, lectors assidus o esporàdics, com jo, us trobarem a faltar. Però el record del vostre diari romandrà viu en la memòria de la nostra estimada ciutat, dins de la qual, el vostre barri, n’és una part important. Us desitjo una bona jubilació, us ho teniu ben merescut. Per molts anys!

El meu poble i jo INSTANTÀNIA: HUEDO!

El meu poble i jo INSTANTÀNIA: HUEDO!

Quinze anys (2003-2018) no són res i menys encara per a El Dimoni, etern com és. Però una informació facilitada a portada per la premsa local va posar l’eugenienc vermell en alerta roja. La diòcesi gironina acaba de nomenar el primer exorcista oficial de la seva demarcació, a la qual pertany l’antic poble de Santa Eugènia de Ter i rodalies, per tal de “reconèixer el dimoni”, per “saber si realment és obra del dimoni…”. El nou càrrec entra en vigor al setembre, dies de festes majors veïnals a banda i banda del Güell i diada nacional de Catalunya. “Cames ajudeu-me!”, va exclamar l’eudaimon mentre fugia cap a l’infern, segons fonts generalment ben informades.

Ha estat impossible de convènce’l que El Dimoni del pont té tots els papers en regla, que la cosa no va amb ell, que el fet que la primera pedra de la parròquia de Santa Eugènia sigui la núm. 111 del seu pont li havia atorgat un nihil obstat indefinit, que -fins i tot- l’eugenienc abat de Montserrat havia proclamat al seu pregó -al costat de l’eugenial Núria en el que ja és el seu parc- que “el nostre dimoni, essent eugenienc, no pot pas ser un dimoni dolent. És un geni bo -un eudaimon– com els que tenien els grecs clàssics.” Res a fer.

Res a fer, sí, es malfia per naturalesa. De les institucions, per principi. De la justícia, per cega. De l’exèrcit, per ridícul. Del poder, per terrenal. Deu tenir, així, els seu motius. El diable quan és vell, sap més per experiència que per consell.

Passem comptes

1.030 anys de quan Ermengardis va llegar al monestir de Sant Pere de Galligants el domus (església) de Santa Eugènia, juntament amb el seu soler, cases, corts, horts, arbres, vinyes, la condamina del difunt abat Guigó i la del comte Borrell; o de quan a l’indret conegut com a Santa Eugènia del Pla i Santa Eugènia en el Pla, s’hi podia trobar una parròquia, documentada des de 1207; o de quan el 1362 apareixia citada al Llibre Verd del capítol de la catedral de Santa Maria amb una denominació que s’ajustava a la seva circumstància física “sobre l’Horta de Girona” (Sancta Eugenia de supra Hortam Gerunde)…

Ròssec

661 anys del contracte amb el mestre d’obres Guillem Granollers, de Montfullà, per bastir un pont sobre el riu Güell; 266 del gravat Dia 19 maig del any 1752 sobre la llinda del carrer de Baix que fa de vorera; 82 anys d’aquests dos acords municipals republicans: “Per unanimitat s’acorda canviar el nom d’aquest municipi, el qual en comptes de Santa Eugènia de Ter, d’avui endavant s’anomenarà Pla de Ter” i “S’acorda la compra de cossos geomètrics i un diccionari català per a les Escoles”; 55 anys de la pèrdua de la independència municipal del poble de Santa Eugènia de Ter i 50 del desmuntatge d’aquell pont de pedra sobre el Güell, el del Dimoni… i 37 anys del primer acord municipal gironí per reconstruir-lo.

[Pensament eugenial: només es respecta el que s’estima i només s’estima el que es coneix; és fàcil, és senzill]

Això sí que són anys!

Eternitats a banda, això sí que és experiència! I la gent gran mereix tot el nostre respecte, dimonis i dimònies incloses. Es sabut que sap més el dimoni per vell que per dimoni, deu ser per això que a la vellesa, el dimoni es va fer sabater.

El mes de febrer de 2003 El Dimoni revifava d’unes altres (anteriors) vacances indefinides gràcies al foc gratuït d’internet (invent del diable!) i tornava a passejar-se pels carrers (diversos) i places (poques) de l’antic Pla de Ter, tot navegant entre quatre rius i una séquia. Havia (re)aparegut El Dimoni inicialment el febrer de 1981 -fa 37 anys!- com a publicació en suport paper, amb olor de tinta d’impremta, i format/mida tabloide com els diaris del moment, i a la venda als quioscos i les llibreries (ai!, com les enyora El Dimoni).

Un pont informatiu

Més de quinze anys fent efectiva la declaració de principis de la manxeta editorial: “El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès) és el periòdic-e independent que, de mica en mica, vol ser el pont informatiu i de trobada dels veïns i amics dels actuals barris del que va ser municipi de Santa Eugènia de Ter (fins al 26 de juny de 1963): Santa Eugènia, la Rodona, Can Gibert del Pla, Sant Narcís, el Güell-Devesa, Mas Masó, Mas Xirgu i les Hortes i ribes. El Dimoni del Pla de Ter convida tothom a construir-lo.”

Quinze anys més tard, ara que tothom s’autoreivindica com a constructor de ponts -aquí i ara- els únics que construïm ponts són els eudaimons, les eugenienques i els eugeniencs, els santnarcisencs i narcisenques, els i les de Cangi i la Rodona, de la Devesa, els set pagesos censats a les hortes, segons el padró provisional de 2018, i els gironins/nines… d’origen, d’adopció, amb dret de vot a les municipals o sense, de convivència, de voluntat, per estimació…

Quan passats anys, segles i panys s’estudiï aquest període de la història que hem protagonitzat al Pla del Ter, El Dimoni, les veïnes i veïns, els redactors i col·laboradors/ores d’eldimoni.com, les lectores i els lectors del periòdic-e, la mancomunitat de les entitats i associacions del territori, els historiadors/ores no s’ho podran creure: “Tot això!”, recolliran les cròniques del moment, segons fonts oficials.

eldimoni.com hostatjat a l’Arxiu_Gi

Totes (més de 8.100 entrades) les informacions, opinions, recerques, reportatges, entrevistes, treballs de l’institut, comentaris publicats a eldimoni.com (2003-2018) en aquesta etapa eugenial seran dipositats/hostatjats a l’Arxiu Municipal de Girona i seran consultables des del web del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) per facilitar la feinada de futur que ens espera a tothom.

El Dimoni manlleva un paràgraf de l’arxiver en cap d’@arxiu_gi que en un seu article havia manllevat les paraules del filòsof Peter Sloterdijk quan aquest afirma que “seria erroni pensar que l’arxiu [el passat i la història] és només aquell infern dels escrits on tot queda sotmès a la pols i a la grisor. També és un lloc de gratitud. De la gratitud amb la qual comença la justícia cap allò que ens ha precedit”. Gràcies, moltes!

Gràcies és poc

El Dimoni podria acabar aquest comiat (indefinit o infinit?) redactant un paràgraf final amb una nova metàfora, aquesta obligatòriament pessimista, subratllant que -avui- són temps dolents per a la lírica (amb Golpes bajos) i la comunicació microlocal (per als que plegats fem Girona) però s’estima molt més finalitzar amb la proclama del gran eugenial perifèric Jordi, frase de capçalera d’eldimoni.com: “Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!”

Ha estat un plaer. Fins aquí hem arribat. Que bé que s’ho ha passat El Dimoni! Gràcies!… Continuarà?

Gràcies és poc,
El Dimoni,
direcció d’eldimoni.com

Per la transcripció: Manel Mesquita,
edició d’eldimoni.com
Santa Eugènia de Ter / Pla de Ter (Gironès), 1 d’agost de 2018

:: «El Dimoni» periòdic-e de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
> http://www.eldimoni.com
«Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu AENTEG 2005»
«Finalista Premi Carles Rahola comunicació local CPCGi 2011»
«Nominat Premi Normalització Lingüística i Cultural ADAC 2014»
:: Fotografies > http://www.flickr.com/eldimonifotos/sets
:: Canal TV > http://www.youtube.com/eldimonitv
:: Facebook > http://www.facebook.com/eldimoni
:: Twitter > @eldimonipuntcom

Relació d’uns quants “documents vitals” sobre Santa Eugènia de Ter (Santa Eugènia + Can Gibert del Pla + la Rodona + les Hortes), dels que estan publicats a eldimoni.com, o des d’on són accessibles:

15. Veïns de Santa Eugènia·Can Gibert del Pla exposen un memorial de greuges [webs + pdfs]:
(06·12·2016) > eldimoni.com/memorial-greuges-i-girona-licitacio-reconstruccio-pont-dimoni-2017 [web] [pdf]
(21·11·2016) > eldimoni.com/a-latencio-de-lajuntament-de-girona [web + pdf]
14. Prioritats de la Mancomunitat Santa Eugènia·Can Gibert per a Santa Eugènia de Ter (05·05·2015) [web]
13. «Barris i crisi: Estudi de cas de Santa Eugènia (Girona). Informe provisional. Grup de Recerca – Institut de Govern i Polítiques Públiques». Equip d’investigació: Helena Cruz. Universitat Autònoma de Barcelona UAB  (febrer·2014) [web] [pdf 473 kB]
12. «Quatre pobles en un segle (1862-1963) L’annexió a Girona dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter» (octubre·2013) [web]
11. «Memòria del procés d’avaluació participativa del Pla Educació i Convivència (PEiC) de Sant Narcís i Santa Eugènia. L’avaluació participativa d’accions comunitàries com a metodologia d’aprenentatge per a l’empoderament personal i comunitari». Pere Soler, Anna Planas i Jordi Rieradevall. Institut de Recerca Educativa – Universitat de Girona UdG (febrer·2013) [pdf 3,49 MB]
10. La Mancomunitat Santa Eugènia·Can Gibert fa públiques les prioritats per al territori (07·04·2011) [web] 
09. «Informe d’avaluació final Projecte d’intervenció integral a Santa Eugènia·Can Gibert» (2011) [pdf 3,59 MB]
08. «Anàlisi i diagnòstic situació dels adolescents i joves de Santa Eugènia i Sant Narcís» (2007) [pdf 910 kB]
07. «APOC. Atenció Primària Orientada a la Comunitat a l’ABS Girona 2 / CAP Can Gibert» (2006) [pdf 1,6 MB]
06. «Proposta d’actuació del Projecte d’intervenció integral Santa Eugènia·Can Gibert» (2005) [pdf 8,4 MB]
05. «Descripció de la situació urbanística i socioeconòmica del Projecte d’intervenció integral Santa Eugènia·Can Gibert del Pla» (2005) [pdf 35 MB]
04. «Pla especial de les Hortes de Santa Eugènia de Ter» (2005) [pdf 131 kB]
03. «Esborrany de document de treball per a la definició del diagnòstic social de Santa Eugènia de Ter i Sant Narcís», elaborat pels serveis tècnics dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, en el marc del Pla Educació i Convivència (PEiC) del sector (2004) [pdf 1,9 MB]
02. «Diagnosi situació Hortes Santa Eugènia de Ter i possibles aplicacions agroecològiques» (2003) [pdf 2,6 MB]
01. «Estudi del soroll a Santa Eugènia de Ter», dirigit pel Dr. Josep Arnau del GREMA – UdG (2002/2003) [web]

Cap altre sector/barri/poble de la ciutat de Girona ha generat tanta literatura acadèmica i veïnal.

En què consisteix el turisme industrial?

A partir de la segona meitat del segle XIX, la Revolució Industrial va dinamitzar econòmicament algunes zones de Catalunya. Aquesta època va deixar una empremta en l’arquitectura, l’enginyeria, l’urbanisme i l’art, entre altres àmbits. Tot això és un patrimoni que cal conservar i, si es dona l’oportunitat i està argumentat, exhibir-ho a través d’un relat ben tramat i cohesionat. Municipis de la demarcació de Barcelona, com ara Terrassa o varis de la comarca del Berguedà, fa temps que esmercen esforços per a promocionar el llegat industrial a fi de reivindicar una identitat i atraure visitants. La resposta, positiva, no s’ha fet esperar.

El recorregut de La sèquia Monar i l’herència industrial gironina comença a la fàbrica Marfà i finalitza al Museu d’Història de la ciutat, al carrer de la Força de Girona. També es podria fer en sentit contrari perquè aquest equipament cultural explica el segell industrial de Girona a través de dues sales (la sala 10 -dedicada al segle XIX- i la sala temàtica Girona industrial, ciutat pionera). A partir d’aquí, després de conèixer les qüestions clau, es podria iniciar el recorregut que, finalment, acabaria a la Marfà.

Tanmateix, dos dels punts d’interès de seguir la ruta tal com està dissenyada (faltaria, potser, uns punts de situació que marquessin el camí i amb les dades bàsiques) és que un és testimoni de com es passa d’un entorn que conserva espais naturals i una trama de carrers i edificis del passat fabril (les Hortes de Santa Eugènia i el carrer de Baix, per exemple) a un entorn plenament urbanitzat. Es constata, a simple vista, la pressió que reben els espais naturals. Sortir de les Hortes observant els edificis comercials aixecats provoca, almenys, una reflexió. O el cas de la sèquia Monar, que, més o menys en el mateix punt, es submergeix dins els budells de la ciutat gironina en entrar dins un dels sectors més densos fent-se només visible puntualment, i en la desembocadura a l’Onyar.

El mateix ajuntament indica que la ruta té una distància d’uns 2,5 quilometres i que es completa en una hora. La dificultat és baixa i només pot haver-hi algun problema en el pas pel carrer de la Força, en què hi ha un lleuger desnivell.

El recorregut transcorre pels següents punts

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (1) LA MARFÀ. Va ser la primera fàbrica tèxtil que va funcionar al pla de Girona, i la seva àrea. L’edifici, que ara és un equipament cultural, està situat sobre la sèquia Monar i, durant l’activitat industrial, aprofitava la força motriu de l’aigua. La Marfà va deixar de funcionar l’any 2000 i, actualment, és un element identificador no només per a Santa Eugènia de Ter, sinó també per la resta de la ciutat. Va ser un cas de fàbrica amb la mateixa activitat durant 180 anys a Europa. En el moment de la visita, l’equipament està tancat per l’horari d’estiu.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (2) LA COLÒNIA INDUSTRIAL. Limítrof amb la Marfà, el carrer de Baix conserva unes cases en què residien treballadors de la fàbrica. A davant, i al costat de Can Ninetes, hi ha la casa senyorial del director. És un edifici imponent, que destaca sobre la resta i que transmet autoritat. El carrer, que conserva l’atmosfera d’una colònia de treballadors, és molt tranquil, inclús en els dies i les hores en què la resta del barri/poble té més activitat. Dona la impressió que és un sector de la ciutat encara força desconegut pels gironins. Ara farà un any que uns veïns van trobar una pedra amb una inscripció del segle XVIII (té gravada la data del 19 de maig del 1752).

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (3) LA SÈQUIA MONAR. Neix a l’altura de la Pilastra, entre els termes municipals de Salt i Bescanó, i desemboca al riu Onyar al seu pas pel centre de Girona. En concret, a prop del pont de Pedra després de recórrer, aproximadament, uns sis quilòmetres. L’aigua de la sèquia ha estat aprofitada per a usos industrials, hidroelèctrics i agrícoles. A Santa Eugènia de Ter i a Salt, és coneguda com «el rec». La visió del pas de la sèquia a les Hortes de Santa Eugènia és idíl·lica.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (4) LA RODONA: CARRER ILLA AMB CARRER BERNAT BOADES. El cronista abandona les Hortes a través del sector comercial de l’avinguda de Josep Tarradellas. Voreja l’Escola d’Hostalaria i es troba amb una zona descoberta en què es pot veure el pas de la sèquia Monar, soterrada anteriorment en entrar a la trama urbana. La infraestructura no és casual. Serveix per a recordar que, per allà, hi passa «el rec». El so continu de l’aigua com cau expressa tota la seva força.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (5) LA FARINERA TEIXIDOR. Seguint la ruta marcada, el cronista ressegueix el carrer de Bernat Boades i accedeix a la carretera de Santa Eugènia a través del carrer de Francesc Civil. La Farinera Teixidor va ser dissenyada per Rafael Masó. És, segurament, una de les seves obres més divulgades. L’industrial Alfons Teixidor li va fer l’encàrrec. L’edifici conjuga elements modernistes i noucentistes. El conjunt, que inclou l’habitatge, la fàbrica de farina, les oficines i el magatzem, sol atraure l’atenció dels qui el veuen per primera vegada a causa de les formes voluptuoses de la façana. Va ser la seu de l’editora del diari El Punt Avui fins al 2015.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (6) L’ESTACIÓ DEL CARRILET D’OLOT. Està situada davant la Farinera Teixidor. Va ser parada del tren de via estreta que enllaçava Girona i Olot entre els anys 1911 i 1968. Per tant, un punt de comunicació i intercanvi comercial entre la ciutat i la Garrotxa. És un edifici de planta regular amb la façana simètrica. Actualment, acull l’Estació Jove, que programa i desenvolupa activitats dinamitzadores. En visitar-la, l’equipament estava tancat a causa de l’horari d’estiu.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (7) EL CARRER DE LA SÈQUIA. Enllaça la ronda de Ferran Puig i la plaça del Mercadal. Ocupa l’antic traçat de la sèquia Monar, que passa soterrada. El barri del Mercadal concentrava diferents indústries: les fàbriques de Joan Planas i dels Bosch (tèxtils); la fàbrica Barrau (gas); La Gerundense (paper); la fàbrica Planas (foneria); i la fàbrica Grober (tèxtil), que encara resta en la memòria dels gironins més grans. Tot i que no està marcada a la ruta, el cronista visita la placa commemorativa en record de les persones que van treballar a la fàbrica Grober, que l’Ajuntament de Girona va col·locar fa poques setmanes en el carrer que porta el mateix nom.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (8) LA CENTRAL DEL MOLÍ. De la plaça del Mercadal al carrer del Perill per visitar aquesta indústria per a generar electricitat. Girona va ser pionera en il·luminació artificial dels carrers (1885). La hidroelèctrica aprofitava el pas de la sèquia Monar.

Amb anterioritat, els molins ocupaven la zona, també aprofitant la força motriu de l’aigua. Hi ha documents datats a l’edat mitjana que acrediten aquesta activitat. Des de l’exterior, parat al carrer del Perill, també és possible escoltar la força de l’aigua.

L’edifici està en obres. És previst que finalitzin el març de 2019 i serveixen per ubicar-hi les oficines de recaptació, multes i gestió tributària de l’Ajuntament de Girona.

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (9) EL RIU ONYAR. El carrer del Perill desemboca al carrer de Santa Clara, plena de turistes que passegen per aquest eix comercial. El cronista es desvia de la ruta i passa pel pont de les Peixateries Velles per observar, des de lluny, el punt en què la sèquia Monar desemboca a l’Onyar, amb el consegüent augment de cabal del riu. La llegenda de La Cocollona situa el convent díscol a la zona del Mercadal. I la cel·la on tancaven la novícia, a prop de la desembocadura d’«el rec».

FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

• (10) EL MUSEU D’HISTÒRIA. Del citat pont a la Rambla i, d’aquí, al carrer de la Força, on està situat el Museu d’Història de Girona. Punt final del trajecte.

El CESET es fa moltes preguntes davant d’aquesta situació

Com és possible que se’ns digui que la franja de 23 a 24 hores poden fer-la servir cadets de 15 anys? Es pot esperar que aquests nois estiguin fora de casa i que els seus pares esperin a recollir-los fins que acabin de sortir de les dutxes? Com és possible que s’hagin d’entrenar dos equips en una mateixa pista mentre es cedeixen hores de pavelló a altres entitats de fora de la zona? Com és possible que es tingui el pavelló del Montfalgars ocupat mentre se’ns diu al Santa Eugènia que ens han de donar hores en altres pavellons perquè els equips de fora no els volen ocupar? Com és possible que nois i noies que juguen al nostre club amb problemes econòmics importants se’ls vol desplaçar a altres pavellons mentre s’assignen hores d’entrenament i de partits a altres entitats que ja tenen pavellons propis? Com és possible que se’ns digui que no hauríem de fer tants equips per encabir altres equips externs? …?

No volem entrar en la valoració de la nostra tasca perquè a priori se suposa que tots la fan però tampoc està malament recordar que del Santa Eugènia han sortit jugadors i jugadores de gran nivell i que en la creació de l’UniGirona, el CESET va aportar totes les categories femenines i a més les noies cadets i júniors que competien a Preferent A de Catalunya.

Som conscients de la manca d’instal·lacions a la ciutat de Girona, però també som conscients que el club té les pitjors hores d’ús. No estem demanant que els altres clubs tinguin menys pistes, ni que nosaltres en tinguem més, totes les entitats tenen el mateix dret a tenir una instal·lació per a la pràctica de l’esport. Només volem igualtat i uns criteris similars per a totes les entitats en quan a franges horàries. Per què la temporada anterior, jugadors de 12 anys del CESET sortien a la mateixa hora del pavelló que jugadores d’altres entitats de més de 18 anys? Per què la proposta de l’Ajuntament de Girona ens obliga a que nenes de 15 anys surtin d’entrenar a les 11 de la nit?

UniGirona disposarà de 9 pistes al pavelló de Santa Eugènia la temporada 2018-2019; les 9 pistes de 18.30 a 21.30h, el 100% dels equips en horaris de privilegi i amb pista sencera. El CESET Girona disposa del 0% de pistes a l’altre pavelló del sector, el pavelló del Montfalgars. Aquestes pistes són utilitzades per les AMPA de les escoles del barri, fet que defensem i defensarem durant la existència d’aquest club de barri, la resta d’hores del pavelló, són majoritàriament per a l’Escola de Bàsquet Girona Marc Gasol, també en les franges de privilegi.

Queda clar que el CESET Girona disposa de pistes al pavelló municipal de Santa Eugènia, en un 100% en pistes residuals i en un % més equilibrat en la resta d’horaris.

Creiem que, després del que s’exposa, no se’ns pot dir ni insolidaris ni privilegiats, per tot el que s’aporta a la formació del jovent i per tot el que hem donat a Girona en el món de la cistella ens avala.

Esperem que l’Ajuntament de Girona apliqui aquest criteris i que se’ns assignin les hores de entrenaments adequades per a la correcta formació del jovent, i que corresponen a famílies de classe treballadora que diposita en el CESET la seva confiança.

Les meves intencions…

Deia en Opus primum: «Voldria que els meus futurs textos s’envoltin sempre de bones amistats: la passió, la ironia, la crítica, el compromís, l’afecte, la lluita, la utopia, l’esperança, la insubmissió… Voldria escriure acompanyat del silenci nu, de la ràbia, del patiment i del dolor, acumulats per les més de 630.000 persones aturades a casa nostra, la majoria joves, i molt especialment, de les més de 200.000 que no cobren cap prestació ni subsidi de cap mena. I, per extensió, voldria caminar amb cada paraula molt a prop de la gent treballadora oprimida d’aquí i d’arreu que no volen ni necessiten rescats dels mercats sinó justícia, llibertat i solidaritat internacionalista. Voldria fer meva aquella veritat elemental que ens recorda el pedagog revolucionari Paulo Freire “no hi ha canvi sense somni, com no hi ha somni sense esperança” i voldria escriure per estimular els somnis i les lluites i educar la esperança. Voldria escriure per lluitar decididament per l’eradicació dels analfabetismes, començant pel més estès i perniciós: l’analfabetisme polític. I per eradicar l’analfabetisme polític escriure per rescatar la memòria històrica de la nostra gent: recordant, per exemple, que l’esquerra sindical, política i cultural ha deixat passar com si res la celebració del cinquantenari de la vaga de la mineria asturiana de 1962, segurament el fet històric desencadenant de la fi de la dictadura franquista i, sens dubte, la major victòria de la classe obrera de l’Estat espanyol de la segona meitat del segle XX [gràcies Manel per la foto d’arxiu i per les il·lustracions i la cura a l’hora d’editar eldimoni.com dia rere dia]. Voldria també decidir si escric les xuletes (soc tan ingenu que mai he copiat en un examen) ara que començo el repàs abans dels exàmens finals…»

La feina feta: som tontos útils?

La primera impressió és que molts escrividors, un ofici a mig camí entre escrivent i escriptor segons el professor igualadí Jaume Farrés, aficionats, com jo, no sortirem mai de les calderes d’en Pere Botero. De l’infern mai ha sortit ningú real. I, de l’infern d’una societat prenyada per violació pel sistema capitalista, d’una cultura occidental que és per a l’escriptora Rosa Rosenberg «una fàbrica d’imbècils destinats a repetir les consignes que reben», encara menys…

I qui pensi que ha sortit de veritat i viu amb els angelets del cel o no està ben informat o és un tonto, idiota, útil que està cagat de por o mort d’enveja i mai mai serà capaç d’atrevir-se a defensar allò en què creu. Dit a la inversa, i ja parlo per mi: adequar la paraula pensada, i escrita d’acord a les intencions confessades abans, als actes essencials de la pròpia vida em porta a contradiccions de tal envergadura que ja no sóc capaç de superar.

I és que em sumo al recordat Eduardo Galeano quan diu que «a veces pienso que nos han robado hasta las palabras». L’escriptura en el temps de la postveritat de les societats líquides en que vivim té això: acabes recordant el final del llibre La rebel·lió dels animals de George Orwell “Dotze veus cridaven enfurismades, i eren totes iguals. No hi havia dubte de la transformació ocorreguda en les cares dels porcs. Els animals (que es trobaven fora) van mirar del porc a l’home, i de l’home al porc; i novament del porc a l’home; però ja era impossible destriar qui era qui”.

El futur que ve

Allò que serà jo no ho sé, ningú ho sap «… però, intueixo, com el personatge de la novel·la de Tabucchi, sentia una gran nostàlgia, de què no podia dir-ho, però era una gran nostàlgia d’una vida passada i d’una vida futura, sosté Pereira». Sentiré nostàlgia, segur, però poso el punt final final.

Us agraeixo la companyia i com que la lluita continua, us dic adéu-siau i, lleuger d’equipatge, començo a pensar com faré l’últim intent de fer una mica més habitable l’infern, el meu particular i per simpatia el de les bones gents de Pla de Ter. Perquè sinó amb escrits haurà de ser amb altres eines que haurem de continuar cridant que Sempre serà 19 de juliol!

Salut!
Sebas Parra, va ser fins avui el Dimoni de la fàbrica

PD: Disculpeu-me aquest últim text dimonial espès i suposo que bastant inútil producte de les altes temperatures de les calderes i, perquè no dir-ho, d’un cert cansament, que no desesperança, per tantes i tantes batalles perdudes.

La caiguda de Neymar mereix que s’obri una peça separada

Costa entendre un jugador que tingui a tot el món pendent d’ell i es dediqui a fer el ridícul d’una manera tant generosa i espectacular. Neymar és un producte de l’època contemporània: ser una marca comercial potent no implica ni jugar molt bé o bé a seques. Guanya més la imatge que projecta que el que realment fa -en això Beckham ha estat el mestre. Neymar amb les seves penoses piscinades i gemecs s’ha fet un nom. Un nom que potser mai cap altre jugador no havia atresorat. A Espanya i a l’època de Maria Castanya hi va haver un jugador que gràcies als seus escarafalls es va fer popular una frase: tens més cuento que Calleja i és veu que en Calleja s’hi feia. Neymar ha seguit aquesta tradició. En el fons la vida no ha canviat tant i abans d’allò que se’n deia popular i era local ara se’n diu viral.

Durant la final, els comentaristes de la televisió anaven a favor de Croàcia, eren els mateixos que ens deien que Catalunya era massa petita per fer res al món del futbol. Com si res tingués a veure amb res.

La fcuking pilota d’or

S’explica que quan Florentino Pérez va parlar amb Neymar li va dir que aquesta apreciada pilota –el llamí que vol tastar qualsevol figura-, només la podria aconseguir al Real Madrid. A Neymar li va fer pillo -el Barça li havia robat aquesta peça de caça major- i ell, tot sol, ha tirat a la bassa un munt de grans expectatives perquè ha sorgit un tal Mbappé que apunta més lluny d’on ell mai no ha arribat. Impressionant. També corre la brama que quan Cristiano Ronaldo volia més diners -cobrar el mateix que Messi- ho argumentava dient que havia guanyat cinc pilotes d’or. Li van dir que baixés del burro perquè les darreres quatre les tenia gràcies a Florentino Pérez. Un cop s’ha desvinculat de la casa mare perd opcions. Ras i curt, ha fugit a la Juventus. Aquest any i pel fet que França ha guanyat el mundial, vist en primera sang, és molt possible que la pilota vagi a un francès. El premi l’organitza la revista francesa France Football o alguna semblant. S’acaba una època.

Sigui com sigui, qui ha fet millor futbol han estat els belgues. Queda enrere l’alegria del gran Vinicius de Moraes cantant a La Fusa que la copa del món era dels brasilers.

El dinar popular -que va començar a les 2 de la tarda de dissabte- va ser l’activitat central de la festa i va reunir un bon grapat de veïns al voltant d’una animada taula en que es va servir arròs, pollastre i les postres. El menú també va incloure el pa, el vi, l’aigua i els coberts. Tenia un preu, subvencionat per l’Associació de Veïns de Can Gibert, de 7€.

Diversos establiments col·laboradors s’havien encarregat de vendre els tiquets fins el passat 11 de juliol. El nombre de coberts era limitat. Els actes del dissabte van començar amb una classe de zumba (10 del matí), que coordina l’Associació Cultural Cubana, i la festa de l’escuma (una hora més tard). Després de dinar, va ser el torn d’una cantada d’havaneres, i el seu corresponent cremat, amb el grup Cabotatge (5 de la tarda) i, posteriorment, de manera consecutiva, una exhibició de sevillanes a càrrec de les alumnes de Mari Búrdalo (18.30h); una desfilada de models de la modista Conxita Garrié (19.30h); un espectacle de música i dansa flamenca, amb Noemí Osorio (21h); i, finalment, una sessió de ball de Festa Major (22h).

El programa d’actes de diumenge va començar amb l’inici de la demostració de les puntaires de Can Gibert (10h), previ a l’ofici solemne, cantat per la coral de Vista Alegre, a l’església parroquial de Santa Eugènia de Ter (una hora més tard). Per tancar la festa d’enguany, l’organització ha preparat un festival de playback (19.30h) i una sessió de música per a joves amb discjòquei (20.30h). L’inici de la Festa Major de 2018, el divendres, vincula diferents edats: jocs de cucanya (17h); una sessió de breakdance (18.30h); i cabaret (21h).

La Festa Major de Can Gibert estava organitzada per l’Associació de Comerciants de Can Gibert i l’AV; els Salesians Sant Jordi-PES Girona; el Club de Petanca Can Gibert; la Llar de Jubilats Sant Joan; l’Associació La Gerundina; l’Espai Jove Güell; l’Espai Cívic Can Gibert; la Llibreria S&A; i la Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert.

Els establiments col·laboradors en la venda de tiquets pel dinar han estat: Carnisseria Casellas; Carnisseria J. Lluís; Condis Express; Farmàcia Joan Feliu; Llibreria S&A; Llorenç Gironès Fotògraf; i Súper Verd.

El plat bonic s’ha trencat

Ara mateix el jutge Llarena,ha perdut el paraigua del PP i està més sol que fa un mes. Ha fet la feina bruta amb exquisidesa -espera recompensa- i, tot s’ha de dir, amb poca professionalitat. Segueix, impassible, amb la narrativa judicial repressiva -malgrat les contundents passades de frenada dels seus informes. La màquina està engegada. És un jutge que intenta saltar-se les decisions del Parlament Català. Els polítics del PP que ara boquegen en les aigües tèrboles de la oposició, recorden que van descabezar als líders republicans catalans -presó i exili-. Ho van aconseguir però, resulta que qui en feien categoria d’haver aturat la república, ara, se’ls ha foragitat del parlament espanyol -gràcies al vot republicà català- i es barallen entre ells en unes penoses primàries, rebotits per culpa del seu líder, M.Rajoy, un far indiscutible, que els ha tirat a la bassa perquè es barallin com cerdiperros al fang de la lluita.

Corre la brama que Llarena retirarà l’Euroordre per segona vegada. Portar a Espanya a Puigdemont emmanillat, fer-ne la foto, només per malversació, és una victòria llastimosa. Espanya demana més. La plebs vol sang, se l’ha encès durant temps. Tot en contra dels catalans. Els espanyols no veuran a l’enemic número u d’Espanya empresonat. Al cap de dos dies d’estar engarjolat, Puigdemont, podria retornar els diners malversats i, de rebot, els altres presos no trigarien a estar a carrer.

Resulta que la construcció jurídica, aixecada gràcies al poder polític, es desmunta a poc a poc. Avui, a Espanya, el poder judicial està en qüestió com en la resolució que ha posat en llibertat dels violadors de La Manada. Recordem que hi ha un militar i un Guàrdia Civil. Un fake.

Qui passa comptes al rei?

I, vés per on, per altra banda i inesperadament, a l’Estat Espanyol, salten com llebrers, els àudios de la concubina reial –premium– situen a la Monarquia en una realitat inesperada. La monarquia corrupta gràcies a ser una família d’ordre. Cada dia és més certa la frase dels rapers perseguits: Los borbones son unos ladrones. Qui por blanquejar aquesta monarquia? S’ha d’iniciar el procés sobre les males arts del rei emèrit? I el seu fill, es conseqüent amb la seva nissaga? Trencarà amb una tradició de segles: Los borbones somos grandes folladores? Qui passa comptes al rei? El fet és que tothom està descol·locat i, encara que sigui amb veu baixa, alguns polítics espanyols, comencen a parlar de República Federal i coses semblants. Curiós. La vida dona sorpreses i “quién a yerro mata a yerro termina”. Recordo l’Orquestra Plateria i la fabulosa versió del tema de Rubén Blades: Pedro Navaja.

Una experiència que proposa una nova sonoritat en la que tant interpreten peces seves com fan versions de temes famosos. Música de fusió entre la rumba-pop i la cobla. Una idea d’alçada servida amb enginy i equilibri. El talent de Los Gazpacho encaixa a la perfecció amb la cobla, memorable la versió de La cachimba i Els rostolls d’Angelina, d’Umpah Pah, cantat amb el seu autor, l’eugenial Adrià Puntí.

A Los Gazpacho hi toquen, Fonso Castillo, veu i guitarra; Pedrito Martínez, baix; i, a la percussió, Enric Canada, un trio de intèrprets que formen part del nostre imaginari musical des del segle passat. La cobla s’endinsa en una moderna sonoritat gràcies al seu director, Xavi Molina, que també fa els arranjaments.

És una proposta que sobresalta la inefable mediocritat, a la que, de vegades, sembla que estiguem condemnats. L’obra aporta una visió agosarada a l’hora de treballar amb la la rumba -el segell Gazpacho– d’assumir el pop i de fusionar les arestes del rock i la sinuositat encodormida del reggae.

Coratge, mesura i talent a l’hora d’oferir música i ritme ballable fins a les darreres conseqüències -quan els efectes col·laterals de la festa són imprevisibles-. Per fer boca mireu el magistral clip filmat a l’inframón de la Bisbal; la versió d’un clàssic de la música lleugera, Un velero llamado libertad de José Luís Perales.

Escolteu, escolteu que mai més no l’oblidareu!

Entitats afortunades al sorteig

Colla gegantera Fal·lera Gironina, Associació Cultural i Esportiva Bombers de Girona, Club Escacs Gerunda, Club Voleibol Agrupació Vista Alegre Parròquia AVAP, Associació Juvenil Salsa Jove, AMPA del CEIP Marta Mata, CE Pontenc, Associació de Veïns Fontajau-Xavier Cugat, Casal Independentista El Forn, Diables de l’Onyar, Penya Doble Set, AEiG Vista Alegre, Club Patinatge Artístic Girona i Club Rítmica Girona; i pel que fa a entitats de Santa Eugènia de Ter, les afortunades han estat el Club d’Escacs Santa Eugènia, el Club Esportiu Santa Eugènia de Ter (CESET) i el Club de Futbol Santa Eugènia.

A més de les barrakes de les entitats i les 4 que seran de la Universitat (UdG), com cada anys també està previst que hi hagi 1 taula de salut de l’Ajuntament de Girona, que pretén conscienciar sobre els riscos en diferents àmbits.

Preocupació pel descens de participació

Si alguna entitat renuncia, ho ha de comunicar abans de 14 dies. Fer-ho més tard pot suposar una sanció. A les 17 entitats, s’hi sumaran 4 barrakes més, corresponents a la Universitat de Girona. Les 3 barrakes que queden a la llista com a reserves són per aquest ordre: Associació de Veïns de Germans Sàbat, Girona Club Hoquei i AE Pare Claret.

El 19 de juliol se sorteja la ubicació de cada barraka a l’esplanada de la Copa. L’organització es va mostrar preocupada perquè en els darrers anys s’ha detectat un descens en l’interès de les entitats a tenir una barraka per les Fires.

Al sorteig podien participar-hi, per un costat, les entitats associacions i altres organitzacions cíviques, culturals i esportives amb un àmbit d’actuació local amb personalitat jurídica, sense afany de lucre, inscrites al Registre Municipal d’Entitats Ciutadanes de Girona amb una antiguitat mínima de 2 anys i, per l’altre, les associacions d’estudiants i el Consell d’Estudiants de la UdG.

Els seus dissenys barregen a l’art originari, hispànic i urbà. La representació de la flora i fauna hondurenya és un altre element imprescindible en els seus dissenys. A través del seu treball, busquen una correcta representació de l’art hondureny a Europa, donar-li un espai als seus orígens i història, ressaltant el paper de la dona com a pilar fonamental de la nostra societat.

Aquestes artistes estan compromeses amb la promoció i valoració de l’art i cultura hondurenya que els permeti deixar empremta a través del seu concepte visual, connectant les seves arrels llatinoamericanes amb Europa i el món.

El passat diumenge -3 de juny- van iniciar la seva gira EuroTour 2018, sent la seva primera presentació al Centre Cultural Artístic El Matadero de la ciutat de Madrid. Posteriorment, van arribar a Barcelona on van fer dues presentacions: el 30 de juny, al Restaurant El Costeño, i el passat 1 de juliol, al Restaurant Típicos Catrachos.

A Salt i Girona

Aquesta exitosa gira va continuar a Girona el passat divendres -6 de juliol- on es van presentar al Bar Imperial de Salt (c. President Francesc Macià, 58) i dissabte -7 de juliol- que van estar al Bar Restaurant Capri de Girona (c. Barcelona, 81). 

Durant aquest espai es va poder conèixer i adquirir dissenys pintats a mà de camises, gorres, vestits, bosses, carteres, barrets, quadres, llenços, camises i artesanies, tots els articles elaborats per aquestes emprenedores catrachas.

Aquesta activitat està organitzada per la Comunitat Hondurenya a Madrid amb la col·laboració del Bar Imperial, Bar Restaurant Capri, Artes Gráfiques 504 i l’Associació Social Cultural de Hondures en la Província de Girona (ASCHPG).

Segons les xifres oficials, a les comarques gironines viuen més de 30.000 hondurenys i hondurenyes.

Des d’un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d’un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l’hotel, on ens vam instal·lar en grups i vam agafar energies per emprendre el recorregut. La capital francesa captiva tothom qui la visita i amb nosaltres no va ser menys. Des de l’imponent Arc de Triomf, monument en reconeixement a les víctimes de la 1a Guerra Mundial, fins als bohemis carrers de Montmartre, barri d’artistes ple de vitalitat i colors, vam recórrer la ciutat gaudint de tot el que ens oferia: la Torre Eiffel, el museu del Louvre i les seves galeries repletes d’escultures i quadres, la catedral de Notre Dame, el riu Sena, el cementiri de Père-Lachaise, la basílica de Sacre Coeur… cada lloc, cada monument, tenia la seva pròpia essència.

Però és sabut que el que fa especial i agradable un viatge són les persones amb qui el comparteixes. La visita a París ha estat una manera ideal de culminar el nostre batxillerat i agafar empenta cap a la nostra vida universitària, i haver pogut fer-ho amb els nostres companys de classe ha fet d’aquesta una experiència única, plena de moments i anècdotes que segurament recordarem amb estima i afecte durant molts anys.

Organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes, la quarta edició de la festa d’estiu de Sant Narcís Sud ha tornat a donar bona part del protagonisme a la mainada. El programa d’actes, que s’ha realitzat el passat cap de setmana -29 i 30 de juny-, indicava que el dissabte era, precisament, el dia fort, amb el gruix d’actes desenvolupats a la plaça d’Empúries i a la rambla de Ramon Berenguer, situada a davant de l’escola de la Mare de Déu del Mont, que ja s’ha acomiadat dels alumnes fins al 12 de setembre. Els actes han tingut una resposta d’assistència qualificable de correcte, tot i la calor que feia (la primera jornada d’una sèrie de dies de temperatures altes, segons les previsions) i el fet d’estar immersos en el primer cap de setmana considerat de ple estiu.

La plaça d’Empúries va acollir -el matí de dissabte- una activitat transversal que es va allargar des de quarts d’onze del matí i fins, aproximadament, a l’una del migdia, que va ser el sumatori d’un esmorzar, un campionat de tenis taula, un concurs de dibuix infantil i diversos tallers, com ara de treballs manuals i de jocs tradicionals. Durant unes hores, la plaça es va convertir en un anar i venir de nens i nenes que, acompanyats dels familiars, desfilaven pels diferents espais.

En el mateix interval horari, la rambla de Ramon Berenguer feia conviure la botiga al carrer de comerciants d’aquest sector amb l’exposició de treballs elaborats al taller de modelisme (es van exhibir unes espectaculars maquetes navals) i de treballs manuals de l’AVV. També es va programar una projecció de fotografies de les activitats realitzades al local social i al barri el 2017. La festa d’estiu de Sant Narcís Sud no finalitzava aquí. El programa indicava que la rambla de Ramon Berenguer acollia, a mitja tarda, un espectacle infantil, previ a un sopar popular i un ball de festa major, quan els carrers ja s’havien desempallegat de la xafogor més intensa.

Els actes del dia anterior -divendres- havien servit per a donar la benvinguda a la festa. Abans de sopar, quan el sol començava a pensar a marxar, un reguitzell de cançons populars catalanes havien d’amenitzar un refrigeri, en què tothom estava convidat, a la citada rambla Berenguer.

L’autoria de la il·lustració de la portada del programa d’actes 2018 és de Luana, de les Dominiques (Fedac Sant Narcís) del barri de Sant Narcís.

Tancant carpetes, no estaven sols

Els acompanyaven familiars, amics i el professorat. També l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas; el corregidor de Santa Eugènia·Can Gibert, Narcís Sastre; Glòria Medina, inspectora del departament d’Ensenyament de la Generalitat; i Jordi Vilarrubí, exdirector del centre educatiu gironí i, actualment, responsable de la subdirecció general de la Funció Directiva de Centres Docents, del departament d’Ensenyament. No hi cabia ningú més, o gairebé, amb assistents a les escales que donen accés a les grades del teatre. La idea de buscar un nou emplaçament comença a ser present però cal trobar l’alternativa.

Els parlaments van coincidir en un missatge: l’agraïment, no només als alumnes per l’esforç demostrat al llarg del període acadèmic, sinó també a les famílies que estan al darrere i el professorat que esmerça esforços en uns temps, per diferents motius, certament complexos. A més, que la formació és la base per a desenvolupar un camí professional amb garanties.

La graduació va ser oberta pel director de l’INS Santa Eugènia, Francesc Martí, que va donar pas al parlament de l’alcaldessa i la xerrada de Marc Pineda, exalumne del centre i productor audiovisual. Pineda, que va iniciar la intervenció defensant que el contingut audiovisual cada vegada és més important en comunicació, va repassar la seva trajectòria acadèmica i professional, va mostrar alguns exemples de treballs que ha realitzat i va exposar qüestions que afecten els joves, com ara la utilització de les xarxes socials. En referència als seus estudis, el productor va subratllar la rellevància de fer desenvolupar complicitats amb els companys d’aula i el professorat.

L’acte també va servir per a fer un reconeixement als alumnes de segon de Batxillerat que han resultat premiats en el 15è Premi Poincaré, organitzat per la Facultat de Matemàtiques i Estadística (FME) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC); els alumnes amb matrícula d’honor; i la participació de l’Associació de Comerciants de Santa Eugènia de Ter en el mòdul professional de síntesi de segon curs del grau mitjà d’Activitats Comercials en què els alumnes han dissenyat i elaborat material publicitari per a diversos comerços del sector.

Posteriorment, els alumnes van recollir, per estudis, l’orla de classe i un petit obsequi. L’acte de graduació va finalitzar amb dues actuacions musicals, a càrrec d’alumnes del centre, i un refrigeri servit en el claustre.

“Volem que totes les persones, entitats, associacions, veïns i veïnes de Santa Eugènia·Can Gibert, de Girona, de les diverses PAH catalanes i del món en general puguem passar una diada de festa reivindicativa dels drets socials de totes, perquè sabem que una de les millors maneres de lluitar és amb alegria.

Gràcies a un piló de persones i de músics generosos que volen col·laborar amb la PAH, hem preparat una sèrie d’actes on cadascú de les que hi siguem, nenes, nens i grans puguem participar i passar-ho bé.

També us convidem a totes a venir i posar paradeta de la vostra entitat, perquè pensem que totes les lluites han de tenir espais on trobar-se i aquesta festa pot ser un d’aquests espais, perquè pot ser un dia on totes ens relacionem i creem sinergies, perquè sense vosaltres nosaltres som poca cosa i ens necessitem per fer-nos fortes, perquè amb festa la lluita és millor i més enèrgica…

Tindrem taules a l’abast de les entitats per exposar treballs, merchandising, cartelleria, vendre productes solidaris, oferir informació i/o el que us sembli. Farem activitats artístiques i culturals, un dinar solidari, música fins les tantes, bar, un taller de pancartes, un mural reivindicatiu, una fira del joc intercultural… En resum, una de fira d’entitats on creiem que hi heu de ser.”

Grup d’acollida de casos nous: tots els divendres, de 17.30 a 18.30h,
a l’Ateneu Eugenienc (antiga biblioteca Salvador Allende), carrer del Montseny, 74 (17006 – Girona)
Assemblea d’assessorament col·lectiu: tots els divendres, de 18.30 a 21h, a l’Ateneu Eugenienc
En cas d’urgència: truqueu als núms. 645 94 24 58 / 637 847 866 / 627 426 603
Per a qualsevol, dubte o informació que us faci falta, adreceu-vos als següents canals,
però recomanem assistir directament a les assemblees dels divendres:
Mail: pahgirones@gmail.com
Web: pahgirones.wordpress.com
Telèfons de contacte: 645 942 458 / 637 847 866 / 627 426 603
Twitter: @PAHGirones
Facebook: PAH Gironès

Aquesta mena d’actes acostumen a tenir un cert aire de comiat i poc de benvinguda. No ho trobo del tot encertat. No estem celebrant que es tanca una porta, sinó més aviat que se n’obre una altra. En realitat, hauríem de donar la benvinguda, a tot un seguit de joves, a unes possibilitats, unes opcions fins ara fora del seu abast. Aquest aspecte hi és present, però queda massa soterrat. Potser és que no ens hi atrevim? Potser és que ens fa vergonya? Potser sí que als adults ens fa una mica de recança donar la benvinguda a un mercat salvatge on el depredador més ferotge sembla ser el triomfador? Voldríem poder oferir una transició amable al món adult, uns espais laborals oberts a nous talents, a la creativitat, la innovació i el bon ofici i en canvi, quan ens mirem les mans, només hi trobem això, un mercat.

Per això la pregunta recurrent que em ve al cap cada final de curs és: què es pot dir a una jove, a un jove, generalment d’entre 18 i 24 anys, que acaba de graduar-se? No és una pregunta fàcil. La meva resposta immediata seria: “Benvinguda / Benvingut!” Però, en realitat, benvingut a on? A casa teva, a casa nostra. Una casa amb les portes obertes, per entrar i sortir. Una casa de tothom, joves i grans, nouvinguts i estadants experimentats. Una casa sempre en construcció i on s’espera la contribució de cadascú. Una casa que no limita, sinó que ofereix l’aixopluc necessari per poder assolir les expectatives més agosarades. Una casa per reformar, per refer, per repintar o per enderrocar-la i construir-ne una de nova. Una casa que no és en un lloc geogràfic concret, fix i determinat. Una casa que s’anirà traslladat allà on la vida et porti. Un bagatge cultural, sentimental, de coneixements i de coneixences, que t’acompanyaren i s’aniran enriquint al llarg de la vida.

Què fas aquí parat? Corre a estimar!
És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!

Els consells per aquest camí que s’inicia o, més ben dit, continua, són sobrers. És la vida l’única que té legitimitat per donar consells que veritablement valguin la pena. Les orientacions, a vegades, poden resultar fins i tot desorientadores. Les indicacions poden menar-nos en una direcció no desitjada. Per això, només se m’acut dir-vos, a vosaltres joves, que les portes no estan mai tancades, sempre hi ha possibilitat d’obrir-les. No us atureu mai davant d’una porta que sembla tancada. Cerqueu la manera d’obrir-la i mantingueu les portes de la vostra vida sempre obertes. Només un mestre, un pedagog extraordinari, es va atrevir a deixar-vos, a vosaltres joves i a tots nosaltres, una herència en mode imperatiu. Parlo òbviament de l’enyorat Jordi Vilamitjana: “Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent!”

Correu doncs, correm tots plegats, per no perdre’ns l’única cosa que val la pena.

Estatuts de l’AV Santa Eugènia de Ter

CAPÍTOL  I – LA DENOMINACIÓ, LES FINALITATS i EL DOMICILI 

Article 1
Amb la denominació Associació de Veïns (AV) de Santa Eugènia de Ter es constitueix l’associació que regularà les seves activitats d’acord amb la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer  del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques, la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d’associació i els seus estatuts.
Article 2
La finalitat de l’AV, és defensar els interessos del barri a fi d’aconseguir la millora constant de la qualitat de vida de totes les persones que hi viuen. Amb aquestes finalitats podrà organitzar les activitats que consideri convenients. En queda exclòs tot l’ànim de lucre.
Article 3
El domicili de l’AV s’estableix a Girona, Centre cívic Can Ninetes, i radica al carrer Santa Eugènia, 146.
Article 4
La delimitació territorial d’aquesta AV queda determinada pels límits tradicionals de l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter, recollits en el plànol que s’annexa als estatuts.

CAPÍTOL II – ELS MEMBRES DE L’AV, ELS SEUS DRETS i LES SEVES OBLIGACIONS

Article 5
Poden formar part de l’AV, amb tots els drets i obligacions, les persones físiques majors d’edat, així com persones jurídiques. A l’efecte de tota activitat organitzada per l’AV, es considera soci a la unitat familiar del titular. Excepcionalment podran continuar essent socis, les persones que havent estat vinculades a l’AV i que ara viuen fora de l’àmbit territorial de Santa Eugènia, ho sol·licitin a la Junta Directiva. Aquests no podran formar part de la Junta Directiva.
Article 6
Són drets dels membres de l’AV: Assistir amb veu i vot a les reunions de l’Assemblea General. Elegir o ser elegits per als llocs de representació o per exercir càrrecs directius. Exercir la representació que se’ls confereixi en cada cas. Intervenir en el govern i les gestions, en els serveis i les activitats de l’AV d’acord amb les normes legals i estatutàries. Exposar a l’Assemblea i a la Junta Directiva tot el que considerin que pugui contribuir a fer més plena la vida de l’AV i més eficaç la realització dels objectius socials bàsics. Sol·licitar i obtenir explicacions sobre l’administració i la gestió de la Junta Directiva. Ésser escoltats prèviament a l’adopció de mesures disciplinàries. Rebre informació sobre les activitats de l’AV. Fer ús dels serveis comuns que l’AV estableixi o tingui a la seva disposició. Formar part de les comissions o grups de treball. Posseir un exemplar dels estatuts. Consultar els llibres de l’AV.
Article 7
Són deures dels membres de l’AV: Comprometre’s amb les finalitats de l’AV i participar activament per assolir-les. Contribuir al sosteniment de l’AV amb el pagament de quotes, derrames i altres aportacions econòmiques fixades pels estatuts i aprovades d’acord amb aquests. Complir la resta d’obligacions que resultin de les disposicions estatutàries. Acatar i complir els acords vàlidament adoptats pels òrgans de govern de l’AV.
Article 8
Són causes per ser donat de baixa de l’AV: Que ho decideixi la persona interessada, que ha de comunicar per escrit la seva decisió a la Junta Directiva. No satisfer les quotes fixades. No complir les obligacions estatutàries o reglamentàries d’aquesta AV. No residir o treballar dins l’àmbit territorial, sense perjudici establert en l’article 5 d’aquests estatuts.

CAPÍTOL  III – L’ASSEMBLEA GENERAL

Article 9
L’Assemblea General és l’òrgan sobirà de l’AV. Els seus membres en formen part per dret propi. Els membres de l’AV, reunits en Assemblea General legalment constituïda, decideixen per majoria els assumptes que són competència de l’Assemblea. Tots els membres queden subjectes als acords de l’Assemblea General, incloent-hi els absents, els qui en discrepen i els presents que s’han abstingut de votar.
Article 10
L’Assemblea General té les facultats següents: Modificar els estatus. Elegir i separar els membres de l’òrgan de govern i controlar-ne l’activitat. Aprovar el pressupost anual i la liquidació de comptes anuals, i també adoptar els acords per a la fixació de la forma i l’import de la contribució al sosteniment de l’AV i aprovar la gestió feta per l’òrgan de govern. Acordar la dissolució de l’AV. Incorporar-se a altres unions d’associacions o separar-se’n. Sol·licitar la declaració d’utilitat pública. Aprovar el reglament de règim interior. Resoldre sobre qualsevol altre qüestió que no estigui directament atribuïda a cap altre òrgan de l’AV. La relació de les facultats que es fa en aquest article té un caràcter merament enunciatiu i no limita les atribucions de l’Assemblea General.
Article 11
L’Assemblea General es reuneix en sessió extraordinària com a mínim un cop l’any, dins dels mesos compresos entre gener i juny, procurant que aquesta es realitzi dintre del primer trimestre. L’òrgan de govern pot convocar l’Assemblea General amb caràcter extraordinari sempre que ho consideri convenient, i ho ha de fer quan ho sol·liciti un nombre d’associats no inferior al 10%. En aquest cas, l’Assemblea ha de tenir lloc dins el termini de trenta dies a comptar de la sol·licitud.
Article 12
L’Assemblea és convocada per l’òrgan de govern mitjançant una convocatòria, que ha de contenir com a mínim, l’ordre del dia, el lloc, la data i l’hora de reunió. La convocatòria s’ha de comunicar quinze dies abans de la data de la reunió, individualment i mitjançant un escrit adreçat al domicili que consti en la relació actualitzada d’associats que ha de tenir l’AV. Les reunions de l’Assemblea General, les presideix el president de l’AV. Si no hi és, l’han de substituir, successivament, el vicepresident o el vocal de més edat de la Junta, i ha d’actuar com a secretari qui ocupi el mateix càrrec a la Junta Directiva. El secretari redacta l’acta de cada reunió, que han de signar ell mateix i el president, amb un extracte de les deliberacions, el text dels acords adoptats, el resultat numèric de les votacions i la llista de les persones assistents. L’acta serà aprovada si s’escau i signada pel president, el secretari i dos interventors designats per la pròpia Assemblea, dintre del termini de 15 dies després de la celebració. A l’inici de cada reunió de l’Assemblea es llegirà l’acta de la sessió anterior, perquè s’aprovi o s’esmeni.
Article 13
L’Assemblea General es constitueix vàlidament, sigui quin sigui el nombre de persones associades presents o representades. Amb anterioritat a la convocatòria de la Assemblea, el 10% de les persones associades poden sol·licitar al òrgan de govern la inclusió en l’ordre del dia d’un o més assumptes a tractar. En el cas de que ja hagués estat convocada, podran fer-ho fins cinc dies abans de la data de la seva celebració. La sol·licitud també es pot fer directament a l’Assemblea, que decideix el que considera convenient, però únicament pot adoptar acords respecte als punts no inclosos en l’ordre del dia comunicats en la convocatòria, si així ho decideix una majoria de les tres quartes parts de les persones presents.
Article 14
En les reunions de l’Assemblea General, correspon un vot a cada membre de l’AV. Els acords es prenen per majoria simple de vots dels socis presents i representats. Cada persona associada, present en la Assemblea, podrà representar com a màxim a dos socis més que no hagin pogut assistir-hi. Per adoptar acords sobre la separació dels membres, la modificació dels estatus, la dissolució de l’AV, la constitució d’una federació amb associacions similars o la integració en una de ja existent, cal un nombre de vots equivalents a les dues terceres parts dels assistents. L’elecció dels membres de la Junta Directiva es farà amb una llista oberta, essent escollits els socis i sòcies amb major número de vots.

CAPÍTOL  IV – LA JUNTA DIRECTIVA

Article 15
Regeix, administra i representa l’AV la Junta Directiva, que componen el president, el secretari, el tresorer i els vocals (com a mínim quatre). Aquests càrrecs han de ser exercits per persones diferents. La Junta podrà anomenar un vicepresident entre els membres de la Junta. L’elecció dels membres de la Junta Directiva, que han de ser associats, es fa per votació de l’Assemblea General. Les persones elegides entren en funcions després d’haver acceptat el càrrec. El nomenament i el cessament dels càrrecs han de ser certificats pel secretari sortint, amb el vistiplau del president sortint, i s’han de comunicar al Registre d’Associacions. Els membres de la Junta Directiva no poden dur a terme cap activitat retribuïda per l’AV.
Article 16 
Els membres de la Junta Directiva exerceixen el càrrec durant un període de dos anys sense perjudici que puguin ser reelegits. El cessament dels càrrecs abans d’extingir-se el termini reglamentari del seu mandat pot esdevenir-se per: Dimissió voluntària. Malaltia que incapaciti per exercir el càrrec. Baixa com a membre de l’Associació. Sanció per una falta comesa en l’exercici del càrrec, imposada d’acord amb el que estableix l’article 30 dels Estatuts. Les vacants que es produeixin en la Junta Directiva s’han de cobrir en la primera reunió de l’Assemblea General que tingui lloc. Mentrestant, un membre de l’Associació pot ocupar provisionalment el càrrec vacant.
Article 17
La Junta Directiva té les facultats següents: Representar, dirigir i administrar l’Associació de la manera més amplia que reconegui la Llei; així mateix, complir les decisions preses per l’Assemblea General, d’acord amb les normes, instruccions i directrius que aquesta Assemblea estableixi. Prendre els acords que calgui en relació amb la compareixença davant dels organismes públics i per exercir tota mena d’accions legals i interposar els recursos pertinents. Proposar a l’Assemblea General la defensa dels interessos dels veïns i veïnes del barri. Proposar a l’Assemblea General l’establiment de les quotes que els membres de l’Associació han de satisfer. Convocar les Assemblees Generals i controlar que es compleixin els acords que s’hi adoptin. Presentar el balanç i l’estat de comptes de cada exercici de l’Assemblea General perquè els aprovi, i confeccionar els pressupostos de l’exercici següent. Contractar els empleats que l’Associació pugi tenir. Inspeccionar la comptabilitat i preocupar-se de que els serveis funcionin amb normalitat. Establir grups de treball per aconseguir de la manera més eficient i eficaç els fins de l’Associació, i autoritzar els actes que aquests grups projectin dur a terme. Nomenar els vocals de la Junta Directiva que s’hagin d’encarregar de cada grup de treball, a proposta dels mateixos grups. Dur a terme les gestions necessàries davant d’organismes públics, entitats i altres persones, per aconseguir: Subvencions o altres ajuts. L’ús de locals o edificis que pugin arribar a ser un lloc de convivència i comunicació. Obrir comptes corrents i llibretes d’estalvis a qualsevol establiment de crèdit o d’estalvi i disposar dels fons que hi hagi en aquest dipòsit. La disposició dels fons es determina a l’article 29. Resoldre provisionalment qualsevol cosa que no hagin previst els Estatuts i donar-ne compte en la primera reunió de l’Assemblea General. Qualsevol altra facultat que no estigui atribuïda d’una manera específica a algun altre òrgan de govern de l’Associació o que li hagi estat delegada expressament. Conèixer i aprovar les altes i baixes de socis, així com les actuacions disciplinàries previstes en l’article 30.
Article 18
La Junta Directiva, convocada prèviament pel President o per la persona que el substitueix, s’ha de reunir en sessió ordinària amb la periodicitat que els seus membres decideixin, i que en cap cas no pot ser superior a dos mesos. S’ha de reunir en sessió extraordinària quan la convoqui amb aquests caràcter el President o bé si ho sol·liciten dos dels membres que la componen. La Junta Directiva queda constituïda vàlidament si ha estat convocada amb antelació i hi ha un quòrum de la meitat més un. Els membres de la Junta Directiva estan obligats a assistir a totes les reunions que es convoquin, encara que, per causes justificades, poden excusar-se’n. L’assistència del President o el Secretari o de les persones que els substitueixen hi és necessària sempre. La Junta Directiva pren els acords per majoria simple de vots del assistents.
Article 19
La Junta Directiva pot delegar alguna de les seves facultats en una o diverses comissions o grups de treball si compta, per fer-ho, amb el vot favorable de dos terços dels seus membres. També pot nomenar, amb el mateix quòrum, un o uns quants mandataris per exercir la funció que els confiï, amb les facultats que cregui oportú conferir-los en cada cas.
Article 20
Els acords de la Junta Directiva s’han de fer constar en el llibre d’actes i han de ser signats pel Secretari i pel President. En iniciar-se cada reunió de la Junta Directiva, s’ha de llegir l’acta de la sessió anterior perquè s’aprovi o es rectifiqui, si és procedent.

CAPÍTOL  V – EL/LA PRESIDENT/A 

Article 21
Són pròpies del President les funcions següents: Dirigir i representar legalment l’Associació, per delegació de l’Assemblea General i de la Junta Directiva. Presidir i dirigir els debats, tant de l’Assemblea General com de la Junta Directiva. Emetre un vot de qualitat decisori en els casos d’empat. Establir la convocatòria de les reunions de l’Assemblea General i de la Junta Directiva. Visar les actes i els certificats confeccionats pel Secretari de l’Associació. Les atribucions restants pròpies del càrrec i aquelles per a les quals el deleguin l’Assemblea General o la Junta Directiva. El President és substituït, en cas d’absència o malaltia, pel Vicepresident o el vocal que designi la Junta, per aquest ordre.

CAPÍTOL  VI – EL/LA TRESORER/A i EL/LA SECRETARI/ÀRIA

Article 22
El Tresorer té com a funció la custòdia i el control dels recursos de l’Associació, com també l’elaboració del pressupost, el balanç i liquidació de comptes. Porta la comptabilitat. Signa els rebuts de quotes i altres documents de tresoreria. Paga les factures aprovades per la Junta Directiva, les quals han d’ésser visades prèviament pel President i ingressa el que sobra en dipòsits oberts en establiments de crèdit o d’estalvi.
Article 23
El Secretari ha de custodiar la documentació de l’Associació, aixecar, redactar i signar les actes de les reunions de l’Assemblea General i la Junta Directiva, redactar i autoritzar els certificats que calgui lliurar i també portar el llibre de registre de socis.

CAPÍTOL  VII – LES COMISSIONS O GRUPS DE TREBALL 

Article 24
La creació i constitució de qualsevol comissió o grup de treball l’han de plantejar els membres de l’Associació que vulguin formar-los i que n’han d’assabentar la Junta Directiva i explicar les activitat que es proposen dur a terme. La Junta Directiva s’ha de preocupar d’analitzar les diferents comissions o grups de treball, els encarregats dels quals li han de presentar un cop al mes un informe detallat de les seves actuacions.

CAPÍTOL  VIII – EL RÈGIM ECONÒMIC 

Article 25 
Aquesta Associació no té patrimoni fundacional.
Article 26 
Els recursos econòmics de l’Associació es nodreixen de: Les quotes que fixa l’Assemblea General per als seus membres. Les subvencions oficials o particulars. Les donacions, les herències o els llegats. Les rendes del patrimoni mateix o bé d’altres ingressos que puguin obtenir-se.
Article 27
Tots els membres de l’Associació tenen l’obligació de sostenir-la econòmicament, mitjançant quotes o derrames, de la manera i en la proporció que determina l’Assemblea General, a proposta de la Junta Directiva. L’Assemblea General pot establir quotes d’ingrés, quotes periòdiques mensuals, que s’abonaran per mesos, trimestres o semestres, segons el que disposi la Junta Directiva, i quotes extraordinàries.
Article 28
L’exercici econòmic coincideix amb l’any natural i queda tancat el 31 de desembre.
Article 29 
En els comptes corrents o llibretes d’estalvis obertes en establiments de crèdit o d’estalvi, hi han de figurar les signatures del President, el Tresorer i el Secretari. Per poder disposar dels fons n’hi ha prou amb dues firmes, una de les quals ha de ser la del Tresorer o bé la del President.

CAPÍTOL  IX – EL RÈGIM DISCIPLINARI 

Article 30 
L’òrgan de govern pot sancionar les infraccions comeses pels socis que incompleixen les seves obligacions. Aquestes infraccions es poden qualificar de lleus, greus i molt greus, i les sancions corresponents poden anar des d’una amonestació fins a l’expulsió de l’Associació, segons el que estableixi el reglament intern.
El procediment sancionador s’inicia d’ofici o bé com a conseqüència d’una denúncia o comunicació. En el termini de 15 dies, la Junta Directiva nomena a un instructor, que tramita l’expedient sancionador i proposa la resolució en el termini de 15 dies, amb audiència prèvia del presumpte infractor. La resolució final, que ha de ser motivada i aprovada per dues terceres parts dels membres de la Junta Directiva, l’adopta aquest òrgan de govern també dins d’un període de 30 dies.
Contra les sancions per faltes greus i molt greus acordades per la Junta Directiva, les persones interessades hi poden recórrer davant la primera Assemblea General que tingui lloc, que resoldrà definitivament. El reglament intern establirà el procediment per fer-ho.

CAPÍTOL  X – LA DISSOLUCIÓ 

Article 31
L’Associació pot ser dissolta si ho acorda l’Assemblea General convocada amb caràcter extraordinari expressament per aquest fi.
Article 32 
Un cop acordada la dissolució, l’Assemblea General ha de prendre les mesures oportunes tant pel que fa a la destinació dels bens o drets de l’Associació, com a la finalitat, l’extinció i la liquidació de qualsevol operació pendent. L’Assemblea està facultada per elegir una comissió liquidadora sempre que ho cregui necessari.
Els membres de l’Associació estan exempts de responsabilitat personal. La seva responsabilitat queda limitada a complir les obligacions que ells mateixos hagin contret voluntàriament. El romanent net que resulti de la liquidació s’ha de lliurar directament a l’entitat pública o privada sense afany de lucre, que en l’àmbit de la ciutat de Girona, s’hagi destacat més en la seva activitat solidària i en defensa dels valors de la pau i de la interculturalitat.
Les funcions de liquidació i d’execució dels acords a què fan referència els apartats anteriors d’aquests mateix article són competència de la Junta Directiva si l’Assemblea General no confereix aquesta missió a una comissió liquidadora especialment designada.

Aquests estatuts han estat aprovats a l’Assemblea General ordinària celebrada el dia 17 d’abril de 2012.

El president                                               La secretària
Ramon Macaya Bou                                 Mercè Matosas Sànchez

També es volia reconèixer aquells alumnes que han aconseguit algun premi en els concursos que han participat: un moment emotiu per recordar els bons moments, i, si és el cas, també els no tan bons en un recorregut educatiu que ha significat almenys dos anys de la seva vida i que significa l’accés al món laboral i/o la continuació dels estudis, professionals o universitaris.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, i Glòria Medina, inspectora del departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre altres.

L’acte va incloure una xerrada de Marc Pineda, exalumne de l’Institut Santa Eugènia i productor audiovisual. Pineda és graduat a l’Escola Universitària ERAM, adscrita a la Universitat de Girona (UdG), i va parlar sobre dels seus estudis i de la trajectòria professional que, fins ara, ha anat desenvolupant. Un tipus de xerrada engrescadora pels alumnes i familiars a partir d’un dels casos d’èxit d’una persona que ha estudiat a les aules de l’Institut. L’acte de graduació va finalitzar amb una actuació musical, a càrrec dels alumnes, i un refrigeri.

Actualment, els estudis postobligatoris de l’Institut són les modalitats de Batxillerat de Ciències i tecnologia, i Humanitats i ciències socials; vuit cicles formatius de grau mitjà (dos dels quals en la modalitat de Dual) i sis de superior.

Són ja molts anys que aquesta freqüència ens ha posat a l’abast el contacte amb els gironins i gironines de tots el colors ideològics, de totes les branques de la societat, de tots el sectors de la vida quotidiana, de l’esport, de la cuina, de la cultura, de la política, de les entitats ciutadanes i veïnals? i ara, una volada de quatre cèntims no solament la fa trontollar sinó que la deixa tancada o en mans d’algun que s’omplirà d’objectius ben dissenyats en un projecte ben elaborat, en un producte molt vendible però que, a l’hora de la veritat, que és quan es penca cada dia, segurament no aportarà el bagatge que l’Eduard Cid, en Julià Bernabé i tot l’equip radiofònic han suat durant tants anys.

FeM Girona, un gran mitja de comunicació local

No tenim tota la informació que ha decidit que això es pari però sí que sabem que això no s’acaba d’entendre; no ho entenem i segur que molta gent no ho entén. Que les explicacions que es puguin donar siguin prou consistents com perquè els escèptics ho acabem d’entendre. Perquè en aquestes coses de la vida pública ho hem de tenir molt clar i són les prioritats de la gestió econòmica, i continuem sense entendre que hi ha moltes coses que són més prioritàries que la informació ciutadana de pes com és la que durant tants anys ens han donat l’Eduard i en Julià, ens ha donat FeM Girona.

No tenim informació total de com ha anat tot plegat però sí que tenim molts anys a les esquenes per veure com ha treballat aquesta casa, com han posat tot l’esforç i la dedicació, l’Eduard i en Julià. Desprès de més de 15 anys col·laborant com a comentarista polític, com a comentarista esportiu i com a reivindicadors dels múltiples objectius de Santa Eugènia de Ter, tenim el dret a dir que a FeM Girona ha estat un gran mitja de comunicació i no acabem d’entendre que ara es tanqui. Ara no es pot dir que un concurs públic és una raó suficient per tirar per terra tot aquest esforç, dedicació, il·lusió i saber fer d’aquesta casa. Si miréssim el fitxer mental de l’Eduard, diríem que pocs gironins quedarien fora de la seva ment, pocs dirien que no són coneguts per l’Eduard, que no s’han sentit ben tractats i ben considerats per FeM Girona.

I ara, tot acabat?

Tot acabat per un mal entès procés de selecció, per un concurs obert que acabarà reduint-se en un concurs econòmic i que probablement ens portarà a un futur incert en què els propis números es negaran a quadrar o que les pròpies limitacions dels que han de treballar amb precarietat tornin a deixar aquest mitjà en la impossibilitat de seguir endavant. L’experiència, diuen, és la mare de la ciència; l’experiència ja ha estat prou tossuda amb molts casos en què les coses han costat el doble o han hagut de parar-se perquè allò que diuen les condicions dels concursos i la realitat no quadren.

Continuem dient que no ho entenem i que sense criticar cap gestió en concret, pel que fa l’Ajuntament de Girona, sí que podem dir que aquesta prioritat no ha estat considerada com a tal. Que hi ha altres objectius municipals que segur que queden en un segon pla davant un tema tan important com és el de la comunicació, el de la informació, i molt més encara si aquesta informació és de proximitat com la que ha estat sempre la que ens ha servit FeM Girona.

Elisma enregistrem tots els nostres videoclips a Can Gibert del Pla i a Santa Eugènia, i aquest cop ho hem tornat a fer així. El vídeo està rodat a l’auditori de la Marfà. I després, hi ha hagut una feina de recerca d’imatges d’arxiu per combinar-les amb les tomes del rodatge, i el resultat és aquest que publiquem aquí.

Visca la música, visca l’art i la cultura, i llarga vida al rock!

Ja estem una mica tips de tenir que “baixar” a Girona, al Barri Vell, al “centre” per poder gaudir d’activitats culturals. Des dels barris perifèrics reivindiquem la nostra quota cultural i exigim que es descentralitzin les activitats culturals de tota mena que es fan a la ciutat de Girona.

Els barris també existim! I també estimem la cultura. També volem teatre, música, dansa…

Ja sabem que no tenim locals apropiats, ni teatres. No ens importa! Volem que les activitats culturals es facin a les places, a l’aire lliure! Per què tots els ciutadans d’aquesta ciutat, per què tots els veïns i veïnes invisibles dels barris perifèrics, puguem gaudir de cultura! I a ser possible, de qualitat.

Aquest any, un petit grup d’irreductibles Dimonis van sortir dijous -21 de juny- des de Santa Eugènia de Ter i van començar la ruta a Llança, on a més de veure sortir el sol i un bon bany matinal van omplir una ampolla d’aigua de la mar Mediterrània i fan la ruta transpirinenca (La Transpirinenca és la ruta que uneix els 800 km que separen els mars Cantàbric i Mediterrani travessant els Pirineus pel sud; es troba en el top 10 de les millors rutes d’aventura amb moto del món) fins a buidar aquesta ampolla d’aigua del Mediterrani al mar Cantàbric.

Esperem que tinguin una bona ruta -la tindran!- i com sempre un millor retorn, com a president d’aquest humil club, o motoclub o club d’amics i com a eugenienc que em sento, estic orgullós d’aquests reptes i us desitjo el millor dels viatges, ànims, sort i cura -sempre cura- a la carretera.

Una abraçada, companys, i esperem amb moltes ganes les vostres fotos.

… i l’Onze de Setembre

Institucionalitzar l’horror i camps de reclusió, bàsicament perquè són musulmans. De seguida i un cop el vaixell Aquarius, salta la qüestió mediàtica: arriben violadors, dones prenyades amb mala fe i terroristes de llarg recorregut. Un munt de gent perversa que vol somoure una Espanya sense fills i amb una complicada confabulació i en contra de la massa catalana catòlica. Podeu riure, però des de sempre el colonialisme ha funcionat gràcies a la invasió subtil -Calders for ever-.

Penso que ningú no ha de ser il·legal. Cada país fa servir les seves normes. Als Estats Units s’engarjola a la mainada. Púrria que cal controlar. Cadascú és deu a la seva llei. Aplicar la llei és magnífic. Ras i curt, tant a nord-amèrica com a l’Estat Espanyol, la llei és laxa. De ser hi és, però, enlloc no hi ha ningú que, a banda de Déu, que ara corre per Andròmeda, com una bèstia venjativa, pugui mai jutjar ni a les persones ni tampoc a les bestieses humanes.

Ras i curt i de fora d’estudi. El PP acabarà guanyat amb un eslògan antic. Deu, pàtria i rei! Carlisme pur i reciclat. I, la República catalana, a prendre vent. El vent és un aire controvertit. Tot i això, recordo, en hores petites, la magnífica tonada de la Zaz, el Je veux, cantat en un lloc que no passava enlloc i a l’hora subratllava un corner de la vida.

Aquest any, cada setmana el taller de cuina ha aconseguit reunir una mitjana de 10 persones. La mecànica del taller és molt fàcil, cada dia una persona s’ofereix per ensenyar a cuinar allò que més li agradi. Des de les receptes més senzilles a una que no tingui res a envejar a les dels restaurants. Aquest curs hem pogut gaudir de cuina de diferents temàtiques i països, des de la cuina de Guatemala fins a la marroquina passant per la cuina catalana tradicional i també per la vegetariana. si el/la cuiner/a és membre del BdT se li paga el temps que hagi estat cuinant, i cada assistent paga 15 minuts per la seva participació al taller. Un cop feta la classe acabem sopant tots junts i fent una degustació del que s’ha cuinat. És una excel·lent forma de conèixer-nos tots plegats i fer noves amistats, cosa que ens ha permès anar teixint xarxa al barri, i veient els resultats podem estar més que satisfets.

El proper curs de cuina el començarem el 4 d’octubre d’enguany. Si esteu interessats en rebre més informació sobre el taller o el Banc del Temps Pont del Dimoni en general ens podeu contactar al nostre web: bdtpontdeldimoni.com

Volem donar les gràcies a la direcció del centre cívic per deixar-nos utilitzar les seves instal·lacions per dur a terne les nostres activitats. Bon estiu a tots!

Sobre el paper de cert periodisme com a creador de mites i realitats paral·leles

… i, el més conegut, de bufanda (sigui de partit polític o d’equip de futbol). Hi ha massa mitjans que van donar per fet el fitxatge, molts diuen perquè confiaven amb la seva única font d’informació (un directiu o algú de les altes esferes del club). Això va fer que alguns, fins i tot, especulessin sobre com jugaria el Barça amb Griezmann. Tot i que s’ha d’admetre que alguns deien que arribaria al juliol, cosa que ningú, ara mateix, preveu que passi…

Els mitjans també han contribuït a fer creure als jugadors que són déus, i això és perillós. A això hi han contribuït fets com convertir en notícia qualsevol activitat que desenvolupin, encara que no tingui a res a veure amb el futbol. També el fet de no jutjar-los com éssers humans de carn i ossos, sinó com a màquines que no poden fallar en cap partit, independentment de les circumstàncies que els envoltin.

Sobre les noves formes de comunicació en general

Abans (i encara ara) la transparència de les institucions és un tema pendent. Els espectadors van començar a veure la dificultat del mercat de fitxatges en documentals com ara FC Barcelona Confidential (2004) dirigit per Justin Webster, que explicava la primera temporada de Joan Laporta com a president del club. Allà vam poder comprovar com el secretari tècnic del club, Txiki Begiristain, l’entrenador Frank Rijkaard i alguns directius debatien sobre quins jugadors havien d’arribar i quins havien de marxar. Aquest cop ens ha arribat la versió a través d’aquest documental (amb detalls importants pendents de mostrar) de la presa de decisió d’un jugador sobre quin club aniria o deixaria d’anar. Una decisió que, per alguns usuaris de les xarxes socials és molt fàcil de prendre, però on influeixen múltiples factors. Aquest documental també demostra que cada cop més la gent vol testimonis en primera persona i vol sentir els protagonistes sense els filtres d’uns mitjans que veuen parcials, esbiaixats i/o venuts al poder o contrapoder corresponent. Tot i això, hom ha de pensar que parafrasejant els Celtas Cortos, a la seva cançó Cuentáme un cuento, els protagonistes també poden explicar contes, que, no deixen de ser això, contes.

Sobre el futbol i l’esport… i el Barça

Preguntes retòriques que em genera el cas i el documental: Pot estar content l’Atlètic de Madrid d’un jugador que ha tingut durant almenys un mes tants dubtes sobre si continuar o no i que, a més a més, es diu ja va voler marxar l’any passat? Pot estar descontent el Barça de no haver fitxat un jugador per més estrella que sigui que dubtava tan sobre venir? Per què no es contempla la via de mantenir una plantilla motivada? Poden estar els clubs (abans, ara i en el futur) pendents de la decisió d’un sol jugador? L’Atlètic de Madrid es pot permetre econòmicament a llarg termini les fitxes que té i que pretén tenir? Piqué, és un excel·lent futbolista, un millor comunicador, però és legítim participar de la producció d’un documental que perjudica la imatge del seu club, cosa que en una empresa d’un altre àmbit seria acomiadament immediat? Pot banalitzar el seu company Umtiti un tema tan important pel seu equip dient que ja agafa les crispetes per veure el programa? Es pot permetre el club fer el ridícul per segon estiu consecutiu? Hauria de donar la baixa als dos futbolistes el Barça?

No hi ha massa gent treballant en l’estructura esportiva del Barça?

El president Bartomeu no té moltes raons per dimitir? Necessita el Barça un davanter, tenint en compte l’estat de joc de Luís Suárez, o només ha de fitxar migcampistes? Són les dues anàlisis massa simplistes o poden arribar a ser complementàries? Per qui acabarà sent més bona notícia a llarg termini aquesta crisi, per al Barça o per a l’Atlètic de Madrid? Fitxarà mai Griezmann pel Barça, sigui com a jugador, entrenador o secretari tècnic? Seria ètic i donaria un bon missatge a la societat que ho fes el club després de l’episodi de la decisió?

Algunes preguntes d’aquestes les respondrà la història perquè citant l’única persona que fins ara ha dimitit per aquest afer, el periodista Quique Guasch, que sempre s’acomiadava dels programes cantant la famosa cançó de Marisol La vida es una tómbola i no saps què passarà demà ni els futuròlegs de les xarxes socials ho poden saber. I d’altres es responen per si soles, d’altres poden generar debats més profunds. En tot cas, mentrestant esperaré menjant crispetes, xocolata, un plat de pasta i una copa de vi blanc que d’aquí uns quants anys, es faci el documental real del cas, amb més testimonis i amb més informació sobre què ha passat realment i que ens han venut… Un producte periodístic que seria més complet i realment interessant.

Aquest premi va nèixer el curs 2003-2004 impulsat per iniciativa del Dr. Sebastià Xambó qui, essent aleshores degà de la FME, aprofitant que es commemorava el 150è aniversari del naixement del matemàtic francès Jules Henri Poincaré, l’FME va convocar per primer cop el Premi Poincaré al millor Treball de Recerca en Matemàtiques per a estudiants de 2n de Batxillerat. El balanç de la 1a edició del premi va ser tan positiu, quantitativament i qualitativament, que el jurat va acordar demanar a l’FME la convocatòria anual del Premi Poincaré.

Els primers anys van ser molt modestos, com tots els concursos i premis. Es presentaven treballs notables i a l’acte de lliurament de premis hi participava, relativament, poca gent. Però darrerament el nivell dels treballs ha pujat exponencialment i el jurat cada vegada ho té més complicat per poder premiar els treballs que sobresurten dels altres. A més, paral·lelament, el volum de treballs presentats ha pujat també de manera substancial.

El nostre institut -el Santa Eugènia- sempre ha estat molt receptiu amb aquest tipus de propostes i no hem deixat escapar cap oportunitat de les que se’ns han presentat. I el nostre historial en aquest premi és, si més no, digne de comentar.

Vam començar la nostra participació el curs 2008-2009 amb dos treballs

Com es resol una quíntica?, de l’Anna Febrer i Galvany, un treball que analitzava els mètodes numèrics més importants per a la localització de zeros d’equacions no lineals.

Dinàmica de poblacions. El model logístic de May, de l’Igor Kopytov, una anàlisi elemental dels sistemes dinàmics unidimensionals i de com apareix el caos en sistemes deterministes.

Aquella edició l’Anna va rebre una menció honorífica, essent un dels vuit treballs finalistes; el següent curs començaria els seus estudis en Matemàtiques a la mateixa FME de la UPC.

La següent edició que vam participar va ser la del curs 2011-2012

Una edició que recordem especialment des del Santa Eugènia. Només vam presentar un treball, però quin treball! La Wei Huang i el seu On s’amaguen els nombres primers? va guanyar aquell any, comentant-se l’altíssim nivell del seu treball sobre la hipòtesi de Riemann, un dels 7 problemes del Mil·lenni. La Wei va seguir els passos de l’Anna i va estudiar el grau de Matemàtiques a la Universitat de Barcelona.

Hi vam tornar quatre anys més tard; el curs 2015-2016, de nou dos treballs

Fraccions contínues, de la Liqn Chen (germana de la Wei!), que per molt poc no va entrar al podi. Va rebre una menció especial per un treball molt seriós i constructiu sobre unes estructures matemàtiques prou complexes.

El joc dels quatre nombres, d’en Mahdi Beddidi, que també va rebre menció especial. El seu era un treball modest, però amb un rerefons que va atraure l’atenció del jurat.

I aquest curs 2017-2018; hi hem tornar amb dos treballs

El problema del nombre congruent, de la Valerie Katimi i Varela, un rigorós treball que comença amb un vell problema matemàtic plantejat fa més de 2.000 anys i que esperem acabi tancant-se el segle XXI amb l’ajut de les corbes el·líptiques, unes de les eines matemàtiques més potents introduïdes el segle passat. Per aquest treball tan notable, la Valerie ha rebut una menció especial, essent una de les 11 finalistes.

Sobre la resolució de les equacions algebraiques, d’en David Arribas i Viera, que ha rebut el 3r premi! El seu és un treball sobre un dels anomenats teoremes negatius, uns determinats resultats matemàtics que demostren la no existència de solucions a un problema.

Els membres del jurat d’aquesta edició van lloar l’altíssim nivell dels treballs presentats. De fet, van arribar a comentar que havia estat una de les edicions amb nivell més alt, com va demostrar la Sílvia Casacuberta, guanyadora d’aquesta edició amb el treball La funció factorial: divisibilitat de coecients binomials i convergència de sèries p-àdiques. Des d’aquestes línies rebi la nostra enhorabona i la més cordial felicitació pel seu treball. Aprofitem també per felicitar la Mariona Sánchez i Alcázar, que va classificar-se en segona posició per un treball sobre el mètode de Newton.

Després de la lectura de l’acta del jurat es va procedir, com és habitual, a una presentació dels tres primers premis per part dels alumnes guanyadors.

No voldríem acabar aquest article sense agrair a la FME la seva empenta per tirar endavant un premi ja fortament consolidat, i especialment al seu actual degà, en Jaume Franch, i en Jaume Soler, vicedegà de Relacions Internacionals.

Gent gran, a les botxes; mainada amb els seus pares i mares, a l’espai infantil i, més enllà, adolescents vagarosos, ara que el curs defalleix i l’estiu encara no acaba de treure el cap. Aquest és el panorama que contemplo sovint tot passant per la plaça Pere Calders, i penso que, a vegades, els espais semblen dissenyats per classificar, per donar a cadascú la seva parcel·la. I, encara que només sigui per un moment, no puc evitar de reflexionar en aquesta separació generacional que vivim de forma molt marcada i en els beneficis d’afavorir la interrelació també entre generacions. Per això, m’agradaria que es dissenyessin espais públics amb l’objectiu de fer-ho possible. Però això són figues d’un altre paner…

Tornem a la plaça, a les places, allà on els contes són més reals que de ficció. Allà on les històries es transmeten oralment, en prosa, tot i que més d’una podria presumir de grans dosis de poesia. Com en els contes, els relats a les places es construeixen en espais breus de temps, però amb una gran intensitat narrativa. La gent s’hi troba, parla, el llenguatge és col·loquial i, sense massa consciència, s’està elaborant cultura. Aquella que prové del poble, de la vida de la gent. Aquella que després, també a les places, es transmet fins esdevenir tradició.

Quin gran invent aquest de les places!

Es podria pensar que ja no mantenen l’essència de l’àgora grega. No és cert. Llevat que, en general, no s’hi fa comerç, per la resta continuen essent espais on s’hi fa cultura i política. Només cal aturar-se un moment, asseure’s i parar l’orella o donar conversa. Veure-ho com, sense tardar gaire, obrireu un llibre ple de saviesa, d’aquella que deriva de la vida quotidiana, que acostuma a ser la més sàvia. Trobareu sense esforç arguments polítics profunds, no aquells missatges pseudopolítics propis de l’estratègia partidista, sinó els de la política de la gent, de les necessitats de les persones. La política real, vaja!

Però, ai las! Les places tenen també tot una altra característica de primera magnitud. Més enllà de l’estretor de la majoria de carrers i de la invasió del tràfic rodat de tots ells, les places són espais amplis i lliures del desassossec diari. Són per tant espais de pau, de repòs, de relació tranquil·la, de descompressió. Alhora però, són també els espais que permeten concentrar grans quantitats de persones. Per això són espais de festa, de disbauxa i de celebració col·lectiva del barri, del poble, dels veïns i veïnes de l’indret.

Un lloc comú on celebrar plegats. Però sovint, darrerament massa sovint, les places acullen també la indignació, la reivindicació, l’expressió social d’un malestar que comença essent individual, però que necessita manifestar-se públicament i de forma col·lectiva, per fer-se visible, per agafar forces, per fer palès que hi ha coses que volem, que exigim, que són drets als que no estem disposats a renunciar ni com a persones, ni com a poble.

Tot això, i més, són les nostres places. Hauríem de mostrar-nos agraïts amb elles, tractar-les un xic millor, fer el possible per no malmetre el seu mobiliari, per mantenir-les netes i polides, per retornar-los-hi un xic del que ens ofereixen gratuïtament. La resta, la farà –o no– l’ajuntament de torn.

Els grups que hi participen són, en la majoria de casos, amics o familiars ben disposats a passat una estona ben divertida. És molt important la col·laboració per a resoldre els enigmes que es van plantejant i, d’aquesta manera, resoldre el cas. És, per tant, un joc intel·lectual en què la lògica pren molta rellevància, i no tant la vessant física. Els responsables de l’activitat poden ajudar als participants, en el cas que observin que tenen molts de problemes en una qüestió a superar.

Les temàtiques que es desenvolupen en les sessions d’escapisme, que, de moment, es desenvolupen majoritàriament en les anomenades sales d’escapada, són variades, i abracen des de la fantasia a les aventures passant per la d’orientació infantil o les aventures. En aquest tipus d’activitats, es treballa qüestions com el treball en equip o l’enginy en el moment d’afrontar el cas i prendre decisions. Cada grup que participant assumeix el rol de protagonista de l’activitat. Solen estan formats per al voltant de les cinc persones a fi de facilitar que es mantingui cohesionat i no es treballi de manera paral·lela. També és una qüestió d’espai, a causa de la capacitat de les sales.

A Santa Eugènia, l’activitat tenia quatre passis (17 hores, 18.15h, 19.30h i 20.45h) i les persones interessades havien de formar grups de 6 o 7 persones. El preu de participació era de 3€ (cada membre del grup). Els menors de 8 a 12 anys tenien la inscripció gratuïta, tot i que havien d’anar acompanyats d’un adult. Les inscripcions s’havien de formalitzar la recepció del centre cívic. Els preus que s’oferien a Santa Eugènia són inferiors als del mercat, on les sessions d’escapisme es desenvolupen en sales especialitzades i gestionades per la iniciativa privada.

L’Escape Room de Can Ninetes estava organitzat per l’associació Qatsina i el Centre cívic de Santa Eugènia, i ha rebut la col·laboració del Banc del Temps Pont del Dimoni, del grup de teatre TdeSet i de Cuina’t el Català, també de Freebox i la Impremta Girona.